El burnout s’ha convertit en una epidèmia silenciosa que afecta cada cop més treballadors en sectors essencials com la sanitat i l’educació. Es tracta d’una síndrome d’esgotament físic i emocional provocada per l’estrès laboral continuat, que mina la motivació, la salut i impacta tant en els professionals com en la qualitat del servei que ofereixen. No és només estar cansat; és perdre les ganes, sentir-se desbordat i acabar desconnectant emocionalment. Però més enllà de les condicions laborals adverses, hi ha un problema estructural encara més preocupant: la sobrecàrrega recau de manera sistemàtica en els treballadors més competents, seguint una lògica perversa que premia la mediocritat i castiga l’excel·lència.
Segons un estudi de Medicina de Familia – SEMERGEN (2023), un 12,4% dels sanitaris a Espanya pateixen un alt nivell de cansament emocional i un 44,5% experimenten una baixa realització personal. En el cas dels oncòlegs, el 57% presenten signes d’esgotament i un 38% es plantegen abandonar la professió (Cadena SER, 2024). En educació, la situació és igual de crítica: un 74% dels docents declaren estar emocionalment abatuts (Revista Electrónica Educare, 2023). “Els mestres hem passat de ser docents a convertir-nos en gestors de burocràcia absurda”, denuncia Verónica Maireles, professora d’anglès a Catalunya (El País, 2024).
Aquesta manera de procedir no és fruit de l’atzar, sinó d’una cultura laboral tòxica que es retroalimenta. Les estructures de poder, en molts casos, premien la submissió i castiguen l’excel·lència. En entorns polítics i laborals, és freqüent veure com els lideratges mediocres es desprenen de les persones més capacitades per evitar ser qüestionats. L’expert en lideratge Alberto González Pascual ho expressa de manera contundent: “Un bon líder ha de veure els seus empleats no com són, sinó com el seu màxim potencial. Però en massa organitzacions, liderar és només una qüestió de mantenir l’statu quo” (Cadena SER, 2024). Hauria de ser precisament a la inversa: els que assumeixen la màxima responsabilitat haurien de recolzar-se en persones vàlides, que aportin i ajudin a formar un bon equip, i no pas mirar-les com a possibles rivals que posen en perill la seva condició de poder. Hem de fugir de les decisions unilaterals que es prenen sense consciència del que és millor per al sector en qüestió únicament per preservar el poder i l’autoritat.
La sobrecàrrega recau de manera sistemàtica en els treballadors més competents, seguint una lògica perversa que premia la mediocritat i castiga l’excel·lència
Les conseqüències d’aquest model són devastadores. La qualitat del servei es deteriora i es perpetua un sistema en què els millors acaben marxant o, en el pitjor dels casos, emmalaltint. Si la societat no comença a reconèixer i a protegir els més capaços, correm el risc que les professions essencials quedin en mans de persones cada vegada menys preparades. És per això que el burnout no és només un problema individual; és un símptoma d’un fracàs col·lectiu que ens hauria de preocupar molt més del que ho fa.
Malauradament, aquest fenomen no només afecta la feina, sinó que s’estén a tots els àmbits de la vida. La manca de suport psicològic i l’estigmatització de la salut mental fan que molts professionals evitin demanar ajuda, agreujant el seu deteriorament emocional. L’estrès laboral no es queda a la feina: desestabilitza les relacions personals i l’entorn familiar, mentre que el cost econòmic de l’absentisme i de la baixa productivitat recau sobre tots nosaltres. A més, el concepte de vocació sovint esdevé una arma de doble tall, utilitzat per justificar sous baixos i una sobrecàrrega insostenible. I per si això no fos prou, la invasió de l’espai personal amb correus i trucades fora d’hores laborals impossibilita la desconnexió, convertint el descans en un luxe inaccessible.
Malgrat tot, hi ha alternatives reals: empreses i institucions que han apostat per models més humans han aconseguit reduir l’estrès i millorar la qualitat de vida dels seus treballadors. És urgent impulsar polítiques laborals efectives i reforçar el paper dels sindicats per garantir un entorn laboral saludable. No podem permetre que el talent i la vocació siguin sinònims d’explotació.
Ester Safont, exregidora de l’Ajuntament de Mollet del Vallès
