Moltes vegades es parla de la influència efectiva de Twitter en la realitat social. Se’n parla amb molta passió, compartint grans anàlisis de barra, com si l’existència o no d’aquell retweet variés significativament l’avenç del món. Qui més sol parlar-ne, a més, són aquells que menys presents són a les xarxes socials, autèntics desconeguts que no han trepitjat mai el terra digital i que la joguina més interactiva que tenen són els semàfors dels seus diaris.

Ara que han passat aquestes terribles eleccions, però, potser sí que és un bon moment per analitzar-ho, perquè han passat moltes coses. I una de les coses que ha passat és que Instagram, una de les xarxes més vilipendiades a l’hora de ser relacionades amb la realitat, un dels llocs més denigrats pels analistes polítics i els periodistes, s’ha confirmat com una de les xarxes que millor està sabent traslladar amb antelació el pols polític i social del país.

És un fenomen interessantíssim. Mentre tots tenim els ulls posats a Twitter, xarxa molt més periodística i loquaç, resulta que és a Instagram, aquell país estrany ple de façana i mentida, aquell cau de banalitats, on més sincers som políticament. I ho som sense adonar-nos-en massa. És allà on més presagis polítics es poden fer perquè la mobilització, quan es produeix, és molt més puntual, sincera, i protagonitzada per actors no polítics o no excessivament polititzats. La Catalunya real, que en diuen.

Twitter és una bombolla -una bombolla fantàstica i fanàtica- on ens donem la raó i arraconem un pobre desgraciat de l’equip rival, normalment del rival més extrem que tenim. És el paradís, doncs, on els números no quadren mai. Pugen, baixen, i al final la mitjana acaba sent la mateixa que il·lumina el teu pensament polític. Tot es manté estable dins de la gravetat.

Instagram no. A Instagram hi ha gent a qui només li interessa la forma, l’estètica i, si m’apures, la fotografia; gent, per tant, que quan fa un pronunciament polític o social el fa perquè realment les entranyes ja no poden remoure més el seu estat anímic. Arriba el dia en què necessiten expressar-se, allò que expressen és completament veraç i honest, i la suma de totes aquestes expressions crea una tendència molt més real que no pas la del camp de batalla de Twitter.

Ja va començar a passar l’1 d’octubre o amb l’empresonament dels Jordis, quan usuaris que no s’havien pronunciat mai al respecte treien el cap per denunciar les càrregues de la policia i mostrar un cert orgull de votant, o per clamar contra el segrest dels dos líders socials.

Després s’ha confirmat amb casos com els de ‘La Manada’ o els últims 8M, que han revolucionat un públic que fins llavors no s’havia sentit cridat a cridar -valgui la redundància- i que després ha traslladat eficientment aquest crit al carrer. No era una bombolla, era real. El que passava a Instagram, després circulava per les avingudes del país.

I ara el 28A ho ha ratificat. A Instagram hi ha hagut una mobilització massiva les setmanes prèvies a les eleccions. Des de grans estrelles mediàtiques de les esquerres fins a milers d’usuaris anònims, passant per petites i mitjanes faràndules, s’ha produït un esclat d’excitació. Ganes de votar i d’animar a anar a votar, com mai. Una oda massiva a la participació. I aquest fenomen, un cop més, ha acabat reproduint-se a la vida real, ho vam veure diumenge.

Són només alguns exemples d’aquesta tendència, però diria que comencen a marcar un patró fascinant que canvia bastant la idea que teníem de les xarxes socials i de la rellevància política o social de cadascuna d’elles. Si barregem les evidències d’Instagram amb els enèsims pronòstics fracassats que vam viure el cap de setmana del 28A a Twitter, la conclusió és letal.

Mentre a Instagram, sorprenentment, la vacuïtat de les stories marca el rumb del país, a Twitter, feliçment, fem retweet i ampliem la mostra.