Pablo Iglesias va acabar de perdre les eleccions en el debat del dia 7 passat. Les tenia perdudes abans d’entrar, tothom n’era conscient, però allà va tenir la virtut de rematar la feina amb una honestedat que l’honora. Allà va defensar, verge santíssima, que els catalans poguessin votar en un referèndum.
No és menor. Fins llavors les promeses de Podemos en aquest sentit havien estat buides de contingut, inviables, poc sinceres. Sí però no. Una ambigüitat calculada, sovint mal calculada. La poteta del referèndum apareixia només en casos específics, quan el públic a qui anava dirigit aquell míting concret volia sentir més o menys aquelles paraules (generalment, només a Catalunya). I anar tirant, a veure si amb una mica d’agilitat esquivem una reivindicació que no ens acaba de fer sentir còmodes perquè ens fa semblar el que no som a banda i banda.
En el debat, però, Iglesias va fer un pas més. Un pas meritori. Algú pot pensar que no va dir res que no hagi dit abans en alguna intervenció pública, i és cert, però la diferència és que fa dos dilluns ho va fer davant més de 9 milions d’espectadors, en un debat clau, potser decisiu, amb una remuntada ingent per gestionar, i amb tres adversaris a la contra. Fa dos dilluns Iglesias va arriscar. I quan parlo d’arriscar parlo d’explicar una de les parts més delicades del seu corregit programa electoral, comprensiu amb el dret a decidir dels catalans, encara que això li suposés perdre uns vots vitals per a les seves opcions. Fa dos dilluns Podemos va perdre aquests vots, vots generalistes de votant indecís moderat, però almenys va guanyar credibilitat. Els seus votants ho haurien d’agrair. I els seus no votants, especialment els independentistes, també.
És probable que Podemos aconsegueixi un bon resultat a Catalunya, però a Espanya acabaran molt lluny del seu objectiu. Aquelles paraules contundents de fa dies foren decisives. Arrecerats al fons a l’esquerra, amb un Congrés conquerit (reconquerit, de fet) per la dreta, quedaran oblidats per aquells pronòstics que els pronosticadors pronosticaven uns mesos enrere i per una societat que majoritàriament no vol canviar perquè encara no ha entès per què ha de fer-ho. I aniran passant els anys, i haurem de seguir recordant aquell dia en què un valent de Vallecas va atrevir-se a plantejar davant de tot Espanya entrar al segle XXI per la porta gran, la de la democràcia.
Per això, a les portes del 2016, Podemos no és una opció viable. Perquè aquest país no està preparat per entendre’s a si mateix. Perquè proposar avui un referèndum encara equival a no ser un partit majoritari al Congrés. I perquè quan això passa en el moment de màxima esplendor revolucionària, potser l’únic que pots fer és marxar. Reconèixer les quatre valenties de rigor i marxar.
