El 25 de maig, George Floyd moria en un carrer de Minneapolis, però de seguida va començar a morir davant les pantalles de milions de persones. La seva mort va anar multiplicant-se pel planeta, i en 24 h el cas ja s’havia convertit en un assumpte global, provocant indignació i ràbia arreu del món.

La gent ho va començar a compartir massivament a les xarxes socials. Mireu què ha passat. Mireu què ha tornat a passar, per enèsima vegada. I mireu com ha sortit als carrers la gent de Minneapolis. Les protestes van iniciar-se espontàniament a diverses ciutats americanes i ho van fer amb tanta força, tanta fatiga acumulada, tanta repressió històrica, que centenars de milers de persones que no podien ser en aquells carrers van voler solidaritzar-s’hi compartint-ho des dels seus canals.

Van passar dos dies i tothom qui havia sentit la necessitat de denunciar el cas (un cas que no dura 8 minuts, sinó segles) ja ho havia fet. Gent anònima, personatges coneguts, grans estrelles mundials. L’espontaneïtat ja havia fet la seva feina. Qui sentia la ràbia, l’havia treta. I després podem debatre si aquesta ràbia espontània, acompanyada de res més, és suficient per encarar un repte d’aquestes característiques, que ja sabem que no. Però això ja donaria per a un altre article.

El cas és que van passar tres, quatre, cinc dies, i George Floyd ja era un autèntic símbol. Tothom qui n’havia sentit la necessitat havia denunciat tant la seva mort com les milers que l’han precedida. Xarxes plenes, telenotícies plens, whatsapps plens, una autèntica revolució global.

I és en aquest punt de màxima popularitat i ressò quan, finalment, fan acte de presència a totes les xarxes socials algunes de les grans patums nacionals i internacionals, d’aquí i d’allà. Havien esperat el moment. L’onada creixia i ells no la surfejaven, temerosos d’entrar en polèmiques, gelosos dels seus números, prudents amb els seus èxits.

Però arriba un punt en què l’onada és tan gran que són conscients que no hi tenen res a perdre i que, ans el contrari, posicionar-se en aquest cas els situa en un marc mainstream completament inofensiu, fins i tot beneficiós. I llavors sí, llavors comparteixen la cita històrica, el missatge greu.

No comparteixo la solidaritat que ha passat per un Excel abans de fer-se pública

En alguns casos era tan evident que aquella publicació seguia aquesta lògica, era tan notori que hi havia hagut una espera calculada, que fins i tot feia una certa angúnia. I no es tracta de generalitzar, perquè cadascú se sap lo seu i la casuística sempre és variada, però s’han pogut veure (ho hem pogut veure tots) desenes i desenes de publicacions de celebrities que, compartides en temps de descompte, responien a plantejaments freds i grisos com aquest.

Inconscientment, tots deixem de banda determinades causes que no ens toquen de prop. És lògic, és humà. Ni tan sols la persona més proactiva i conscienciada socialment pot abastar les milers d’injustícies que afecten el món. Seria absurd i trist que, després de ser policies de balcó, volguéssim ser policies d’Instagram. Només faltaria que ens consideréssim aptes per repartir carnets de compromís.

Però una cosa és no abastar-ho tot i visibilitzar unes lluites concretes, i l’altra és que des de posicions privilegiades s’entri en aquestes reivindicacions amb una freda calculadora a la mà. A mi, personalment, em provoca rebuig. Si ho detecto, acaben sent publicacions que no fan que m’apropi a aquella persona, sinó tot el contrari.

I és probable que m’equivoqui, i jo mateix em poso en dubte mentre escric aquestes sensacions, però tinc enteses la reivindicació i la solidaritat d’una altra manera. No sempre seran efectives, no sempre seran suficients, potser a vegades pecaran d’exhibicionistes. Pot ser. Però crec que el mínim exigible és que, almenys, no transmetin tanta falsedat. No comparteixo la solidaritat que ha passat per un Excel abans de fer-se pública, la que fa veure barroerament que prioritza aquella causa als beneficis propis. Només m’interessa la que, tot i tenir un immens marge de millora i d’efectivitat, surt de la veritat de cadascú.