En un dels passadissos del Suprem, vestit amb americana i corbata, mirant per la finestra, amb un sol que l’acarona i amb una mirada perduda al pati, Josep Maria Brunet s’acaba una Bicentury. Des d’on soc no n’endevino el gust, però la mastega amb l’avorriment del gest quotidià. S’han vist abans.

Periodistes i públic estem a punt d’entrar a sala després del primer recés, i el passadís, ample, pretesament ostentós, s’omple de gent esperant l’ordre precisa del personal policial. L’ambient arquitectònic vol ser senyorial. Però l’harmonia queda trencada per diversos DIN A4 enganxats a les parets on s’hi llegeix ASEOS. Sota la paraula, una fletxa feta amb un Word bàsic i de mala manera assenyala la direcció correcta. Hi ha molts cartells, separats entre ells per massa pocs metres, fixats amb quatre trossets de celo cadascun, un a cada cantonada del paper.

A fora, els policies porten gorra. Un cop dins la sala, també te’ls trobes amb gorra. N’hi ha dos, separant el públic del judici, i duen gorra. És que duen gorra. Fa estrany, a missa no s’hi entra amb gorra, però aquí aquest fet encaixa amb l’estranyesa de la sala, tan barroca i tan horrible tota ella. És aquell barroc barat, mal distribuït, mal acompanyat, de nou-ric, de democràcia adolescent amb uns grans de pus que se la mengen.

Entre el públic, molts periodistes clàssics (Terribas, Ferreras, Vidal Folch, Planas, Lasalas, etc.) i un generós assortit de feixisme, que avui ens acompanya representat per nois que voregen la majoria d’edat, amb clenxa, camisa rosa arremangada a mig avantbraç, cara de no saber ben bé quines accions els pugen i quines els baixen i una polsera amb la bandera d’Espanya que s’esforcen a fer notar quan passen per davant dels familiars. La passegen més, quan hi passen. Fan un gest forçat amb els braços perquè llueixi. Escolta, tot fos això.

És en aquests moments de moviment, entre actes, quan els presos miren enrere, s’aixequen una mica, i busquen familiars o amics, a veure qui ha vingut avui. A veure si hi ha algú nou, abans que tornin a tancar-me a la cel·la, abans que acabi el judici i deixi de mirar enrere definitivament per buscar ningú. Són mirades d’extrema humanitat, barreja d’esperança i de derrota.

La Fiscalia afirma que no cal que hi hagi violència perquè hi hagi violència

I, de cop, es reprèn l’espectacle. La Fiscalia afirma que no cal que hi hagi violència perquè hi hagi violència, l’Advocada de l’Estat atenua una mica la condemna -segur- amb una oratòria demencial, impossible de seduir cap tribunal del sistema solar, i VOX sentencia, en l’únic moment de clarividència que se li recorda, que “ustedes no respetaron a los ciudadanos españoles en Cataluña”.

Però la mofa s’acaba, i el que comença és l’ànsia de tocar-los. Finalment ho fem, un cop han desallotjat la sala per dinar i els traslladen a una cambra annexa, on descansen una estona. Allà, uns prenen apunts, altres llegeixen, uns altres esclaten d’alegria quan veuen que una cara estimada entra per la porta, i jo m’abraço amb el Raül. No m’hi cap, en l’abraçada, tan farcit d’idees i de músculs com va. Em pregunta com estic. Com estic jo. Com estic jo fora de la presó. En fi, deixem-ho estar. I després parlem de tot i m’ensenya de tot i m’ho analitza tot i somia de tot. Fa uns dibuixos que impressionarien Perich. Ha capturat cada detall del judici, els té guixats en papers i els té clavats a la ment. Durant tota la conversa, m’atabala la sensació de patir per una persona i d’envejar-la a la vegada. És molest i és fantàstic.

Un home amable ve a buscar-nos als que hem entrat, ens diu que ja han passat els cinc minuts. M’acomiado matusserament del Raül perquè tinc pendent saludar el Cuixart i l’home amable ja és aquí. Tot s’ha precipitat. Sota la seva mirada escrutadora, me’n vaig cap al Jordi i ens abracem. És un esclat de persona, tot és excessiu i gràcies a Déu que ho és. La trobada és tan fugaç que, enmig d’aquella onada alegra, només sé dir-li “Ets un puto referent”. Tan recaragolada la vida i tan simples les emocions.

El sol va caient. Acaba la sessió i sortim del Suprem. Allà fora, abans no ens dispersem, tornem a coincidir amb les ànimes de VOX, que celebren la contundència amb què el lleó ha devorat l’esclau enmig del Coliseu. Ortega Smith comenta la jugada amb ells mentre posa per les fotos. Quan passen uns minuts, uns i altres sabem que ara els que surten del Suprem són els presos. Perquè sonen sirenes, perquè veiem llums blaves, perquè els cotxes policials passen per davant nostre amb pressa. I en aquell moment, amb l’extrema dreta somrient, amb les famílies resignades, amb els furgons accelerant, aquell tros de carrer és un país sencer.