La regió metropolitana de Barcelona realment existent no està delimitada ni per fronteres naturals ni per una divisió administrativa clara. El que la defineix és una realitat social i econòmica: la mobilitat de la població i la distribució en el territori de les activitats socials i econòmiques. I és una realitat viva i canviant. Ara, la pregunta inevitable és quin efecte tindrà la pandèmia en aquesta realitat metropolitana. Com serà la regió metropolitana després d’aquest terratrèmol pandèmic? Ara mateix, enmig de la segona onada de la pandèmia, és difícil saber-ho amb claredat. Però algunes coses sí que hem anat veient.

La primera, i potser la més important, és l’aturada abrupta d’un dels sectors econòmics que més pes havia guanyat en les darreres dècades: el turisme. Pràcticament tots els sectors econòmics estan patint la crisi. Però el turisme, i totes les activitats que ha anat alimentant els darrers anys, ho és especialment. Això té, evidentment, un gran cost en llocs de feina, és clar. Després de les víctimes de la Covid, la principal ferida que deixarà la pandèmia són, sense dubte, l’atur i la pobresa que pot generar.

Però tot això està deixant, també, ferides físiques a les ciutats: hotels tancats i barrats. Carrers i espais urbans buits i desolats. Comerços amb les persianes abaixades i els cartells de traspàs. La ciutadania, que havia estat desplaçada dels llocs de més intensitat turística, ha canviat ja els hàbits i difícilment recuperarà l’espai buit que deixa el turisme a llocs com la Rambla de Barcelona o el barri Gòtic si no hi ha intervencions públiques ambicioses.

A banda de l’aturada del turisme, un altre efecte que cal mirar atentament és la generalització del teletreball. No sabem què en quedarà després de la pandèmia, de tot això. Però és raonable pensar que hi pot haver un cert interès, per part de les empreses i institucions i per part dels treballadors i treballadores que ho puguin fer, de mantenir el teletreball totalment o parcialment. Això deixarà moltes oficines, i espais reservats a oficines, buits a les ciutats. Caldrà una reacció ràpida dels responsables polítics per evitar l’abandonament i la degradació d’aquests espais i per afavorir el seu reciclatge com a habitatges, de tal manera que es pugui contribuir a pal·liar el problema de manca d’habitatge que patim.

Potser en uns anys pràcticament tot Catalunya serà, de facto, regió metropolitana de Barcelona

Però el teletreball no només deixarà oficines buides: també redueix la mobilitat de la població. I en el mitjà termini podria contribuir a expandir les fronteres de la regió metropolitana. Perquè si has d’anar a treballar a Barcelona un dia o dos a la setmana, en lloc de cinc, és més fàcil plantejar-se anar a viure més lluny. Això pot tenir un cert efecte de reequilibri de la població. I si va acompanyat de polítiques actives que ho afavoreixin podria alterar de manera substancial i positiva el que entenem per regió metropolitana. Això no passarà immediatament, però potser en uns anys haurem canviat el concepte i pràcticament tot Catalunya serà, de facto, regió metropolitana de Barcelona.

Aquesta perspectiva no hauria d’espantar ningú: al contrari. Una regió metropolitana ampliada haurà de ser necessàriament més policèntrica. I haurà de pensar-se amb la mirada posada a l’equilibri territorial i la qualitat de vida de tothom. Potser viurem diàriament en espais de proximitat i no ens haurem de moure tant (la ciutat dels 10 minuts, que en diuen a París). Però estarem connectats en xarxa amb un espai social, cultural i econòmic molt més gran.

Tots aquests reptes, que han estat ben identificats per urbanistes, geògrafs i economistes, necessiten respostes polítiques i impuls públic. I tenim un cert problema de desencaix institucional. Perquè l’Àrea Metropolitana de Barcelona només cobreix 36 municipis i 3,2 milions d’habitants, quan la metròpoli real està conformada, almenys, per 164 municipis i més de 5 milions de persones. A Madrid la regió metropolitana coincideix força amb els límits de la comunitat autònoma i, per tant, el govern metropolità està clar quin és. Però a Catalunya aquesta coincidència encara no es dona. Si l’AMB és massa petita, i la comunitat autònoma massa gran, potser el que cal és reformar la primera i convertir-la en un òrgan molt més ampli, que cobreixi almenys els 164 municipis. Només si ens dotem dels instruments polítics i institucionals necessaris podrem afrontar els reptes que ens planteja aquesta pandèmia.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram