Li agrada explicar que fa política des que hi havia carrers sense asfaltar i camins per creuar la riera com els de Machado, “que se hacen al andar”. José Luis Atienza és història política de Viladecans, des del primer ajuntament democràtic amb el PSUC, i ara es jubila per deixar pas a “noves idees i empenta”.

Foto: Jaume Muns

Com és que ha decidit just ara apartar-se i renunciar al govern municipal?
Ja tenia pensat no acabar el mandat, atès que a les darreres eleccions municipals en comptes de ser tres regidors vam ser dos. I ara que s’inicia un procés de confluència amb altres formacions polítiques, he pensat que jo estic més a prop de la jubilació que no pas de liderar cap renovació.

Però tampoc és incompatible seguir al govern municipal i deixar que una altra persona lideri el procés de confluència…
No existeixen les figures polítiques al marge de l’ajuntament. Si no tens presència a les institucions, difícilment pots aconseguir protagonisme. Per tant, és millor que els focus se centrin en una nova persona.

I per què no va fer el pas al costat fa dos anys?
Doncs perquè la situació era diferent i, sincerament, no esperàvem perdre un regidor. Si haguéssim estat tres, podríem haver canviat protagonismes, però atès el pacte amb EUiA, no quedava més remei que plegar per no ser un tap.

Va ser regidor al primer ajuntament democràtic. Què és el que més ha canviat des d’aleshores?
Ha canviat tot, sobretot la política. Diuen que “el roce hace el cariño”, i ara entre polítics i la gent hi ha menys “roce”. Ara tenim cinc cadires més al Ple municipal per als regidors, però menys cadires per a la gent. La participació i la il·lusió de la gent és el que més s’ha perdut.

I quin n’és el motiu?
Sempre han dit que érem una ciutat dormitori, però aquells primers anys va ser un despertar col·lectiu. I ara ens hem tornat a adormir tots. La política difícilment parla de la gent, de les seves preocupacions. Els polítics parlem massa dels nostres problemes i massa poc dels de la gent. Hem perdut saber a qui ens dirigim i què necessita. Abans la gent volia carrers asfaltats, zones verdes, serveis… Ara les necessitats són més difícils d’identificar.

És això el que li ha passat a ICV?
Sí, tot i que ens ha passat a tots. Abans teníem una identitat claríssima: érem comunistes. Després vam canviar cap a l’ecosocialisme, i el moviment obrer no ho va entendre i els vam perdre.

A vostè li va costar fer el canvi?
Sí. Però la vida mai és perfecta. Ni quan trobes la teva parella és el 100% que esperaves, ni quan trobes el teu partit és el 100% del què penses. Però mentre les contradiccions t’ho permeten, vas fent.

Creu que les contradiccions que ha hagut d’assumir ICV en determinats projectes urbanístics a la ciutat i al Delta han pesat?
Nosaltres amb el PSC ens entenem al 90% en matèria social. Però en temes urbanístics tenim mirades molt diferents. Possiblement ens ha passat factura a nivell electoral, però en temes molt clars com el PDU del Delta ens hem plantat i hem dit que no. Considero que el que ens falta és electorat que es cregui molt el que fem.

Així que el seu electorat no es creu el que fan?
Prenem moltes decisions i fem projectes que potser no arriben a la gent, i no els mobilitzem. La darrera vegada que vaig veure que la ciutadania s’ho creia i s’unia per un bé comú va ser la manifestació per l’Hospital. Allò em va recordar a les grans mobilitzacions dels setanta.

Creu que la confluència és possible a Viladecans?
Sí, malgrat les persones que hi ha. Però el que he après és que en política no hi pot haver vetos i la gent acaba passant. I el temps acaba posant les coses al seu lloc. Prudència, paciència i intel·ligència. Però no serà fàcil.

Per acabar, amb quin adjectiu definiria la seva trajectòria en la política?
En general, falta humilitat. Jo sempre he apostat perquè la gent m’entengui, i m’he comportat sabent que jo sense la gent no sóc res. Així que penso que he fet política de la manera que sóc, amb humilitat.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram