Jordi Aguilar, tresorer de la Federació Esportiva Catalana de Persones amb Lesió Cerebral, i Pol Aguilar, responsable de premsa. Foto: Toni Delgado
Gairebé sempre ens perdem les millors mirades i Pol Aguilar (Barcelona, 1999) se n’ha perdut una —preciosa i plena d’admiració— del seu pare, Jordi Aguilar (Barcelona, 1961). “Ostres, no m’hi he fixat”, confessa, somrient, el responsable de premsa de la Federació Esportiva Catalana de Persones amb Lesió Cerebral (FECPC).
“M’agrada aquesta feina perquè està directament vinculada a l’esport i crec que el fet que jo formi part d’aquest col·lectiu suposa un valor afegit. A més, també soc jugador i entrenador de futbol. M’omple poder tocar tants pals”, confessa Pol Aguilar, al centre de premsa del CN Barcelona. Li queda encara una bona estona de contestar missatges i pujar imatges de la primera jornada de la competició que s’acaba d’organitzar al recinte: les Sèries Mundials de Natació Paralímpica, les Swimming World Series Barcelona 2025, de la Federació Internacional de Natació Paralímpica (World Para Swimming).
Per a la família Aguilar Díaz, l’esport és una necessitat, una obvietat i una raó de ser i de viure. L’Aguilar pare, el Jordi, que es dedica a la gestió esportiva i és tresorer de la federació, i la Glòria es van conèixer quan estudiaven Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE) a INEFC Barcelona. “Quan en Pol era més petit, no sabíem quina afectació podria tenir. En canvi, sí que teníem clar que la seva paràlisi cerebral no havia de ser una limitació, sinó més aviat una motivació. I que el petit havia de fer esport”, comparteix en Jordi.
Disport FC
El petit ha crescut. Ara en Pol juga al sènior i entrena l’infantil del Disport FC, club exclusiu de futbol adaptat i amb el qual es prepara a Pallejà, Sant Andreu —Baró de Viver— i Castelldefels. Amb el Disport FC competeix a la Lliga Nacional —estatal— i amb l’AE Badalonès, a la Lliga Catalana. Un cop per setmana gestiona un grup del Fent Esport, un programa esportiu de la Federació Esportiva Catalana de Persones amb Lesió Cerebral adreçat a nens, nenes i joves amb discapacitat física.
“Afortunadament, al Pol el seu tipus de lesió cerebral no li ha afectat les funcions cognitives, perquè no sempre passa. Ha pogut anar a una escola normalitzada i accedir a la universitat —és graduat en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra i té un Màster en Emprenedoria per Esade—. Ha sigut molt bon estudiant i té molta facilitat per als idiomes”, descriu l’Aguilar pare. En Jordi és tècnic i directiu de Disport FC i de la selecció catalana de futbol 7 de l’FECPC.
Pol Aguilar és jugador i tècnic del Disport FC i també competeix a l’AE Badalonès
Curiosament, el fill ha practicat els esports dels progenitors. Com la mare, va fer esquí alpí. En el cas del Pol, va participar en competicions catalanes i estatals, i també en “una mena” d’europeu júnior. Ho va deixar perquè va arribar un moment en què li era impossible compaginar-ho amb el futbol.
CN Sant Andreu
Són andreuencs i viuen a Sant Andreu, un barri que respira esport per tots els racons. El fill va jugar a futbol amb infants sense discapacitat a l’escola de futbol base del CN Sant Andreu fins als 12 anys, que en aquell moment era l’edat límit per estar a l’equip.
El seu següent destí va ser el pati d’una escola pública de Badalona, la llar d’un equip d’adolescents amb lesió cerebral coordinat per l’FECPC. Amb el temps, l’AE Badalonès els va acabar incorporant a la seva estructura.
Una gran recompensa
“Els pares i les mares assumim la nostra responsabilitat el millor que sabem i com podem, amb encerts i errors”, enraona en Jordi. Com que els Aguilar Díaz formen part del món de l’esport, van visitar la federació perquè volien detectar quins esports s’hi practicaven perquè el nen tingués més possibilitats. I també el van portar a veure esport adaptat en directe.
“Al Pol el seu tipus de lesió no li ha afectat les funcions cognitives”, descriu Jordi Aguilar
El primer cop que li pregunto al Pol què és el que més admira del pare i per què li inspira, viatja al passat: “Era un gran futbolista. Va jugar al CF Damm i al tercer equip del Barça”. “Amb l’Amateur FC Barcelona competíem al camp de futbol de Fabra i Coats”, recorda el pare, que també va defensar la samarreta de La Salle Congrés, el Pontevedra, el Cortegada i la Llagosta. També va jugar a futbol sala i va arribar a fer-ho a Divisió d’Honor amb el Nàutic Castelldefels.
Una gran recompensa
Una estona després, en una repregunta, el fill se centra més en l’ara: “En realitat, la cosa té força gràcia, perquè m’he adonat que imito una mica al pare”. I minuts més tard, sense ser-ne conscient, em posa un exemple. “La veritat és que m’omple molt quan veig que algun infant s’apunta a fer esport a la federació perquè ha assistit a una de les nostres competicions, ha llegit alguna notícia… Ens hi deixem l’ànima i és una gran recompensa que passin aquestes coses”, celebra.
Quedava pendent desxifrar aquella mirada del pare al fill. “Home, traduir amb paraules una mirada és molt difícil. Suposo que els meus ulls transmetien orgull i satisfacció. I també un ‘Pol, no aflueixis, que vas molt bé en tot el que fas’. Estem molt contents que sigui així”, comparteix, emocionat, el pare. El fill el mira als ulls i somriu.
