A l’àrea metropolitana de Barcelona avui dia es concentra el 42% de la població catalana. Foto: Jordi Borràs/ACN
La població de Catalunya –i la de la metròpoli– està creixent molt. Alguns càrrecs públics, com Sílvia Paneque, consellera de Territori de la Generalitat, pronostiquen que en un futur arribarem als 10 milions de persones al país i que cal començar-nos a preparar. Però com? Què cal fer per afrontar el que vindrà?
“Hem sigut un país pensat per a sis milions de persones des de fa molt de temps. Ara en som vuit milions i mig, i aviat en serem 10”. Aquestes paraules, contundents i sense embuts, són de l’actual consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat de Catalunya, Sílvia Paneque. Des de l’inici del mandat, la socialista ha pronosticat aquest horitzó demogràfic en més d’una ocasió en presentacions institucionals i compareixences al Parlament. L’objectiu? Començar a planificar el futur del territori amb aquesta mirada posada en els 10 milions d’habitants, en què s’han d’adaptar els serveis i les infraestructures.
Ara bé, les declaracions de Paneque també plantegen molts dubtes. Què implicarà exactament aquest futur que, segons la consellera, arribarà “aviat”? Com ha de canviar el territori i quins són els riscos per a l’actual model de planificació territorial? O, fins i tot, com poden créixer encara més zones altament urbanitzades com l’àrea metropolitana de Barcelona, on avui dia es concentra el 42% de la població catalana? Al Línia aprofundim en aquest futur de la mà d’experts en la matèria.
Una projecció incerta
Segons els últims càlculs demogràfics de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), si bé és possible que el país arribi als 10 milions d’habitants dels quals parla Paneque, aquest és un escenari excepcional que assoliria el seu pic l’any 2074 i que combina uns nivells alts i poc freqüents de fecunditat, esperança de vida i migracions. L’evolució més probable que projecta l’Idescat per a Catalunya és que d’aquí a 50 anys arribem als 8,9 milions de persones.
Toni López, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics, explica que aquestes estimacions “es fan a partir de l’escenari actual, en el qual el component natural no alimenta gaire el creixement de la població, però on el component migratori s’ha anat fent cada cop més intens des del 2017, amb un petit parèntesi durant la covid”. De fet, l’augment de 110.268 persones al país el 2023, el segon més elevat dels últims 15 anys, s’explica per aquesta migració estrangera.
Amb tot, López insisteix que les projeccions de població estan subjectes a “moltes incerteses que no depenen de la demografia”, fet pel qual s’han de llegir com una estimació més que com una certesa. “Ara mateix estem en un context excepcionalment alt de migracions que explica el creixement de la població, però la història ens diu que aquests cicles expansius s’acaben aturant. Quan i per què? No ho podem saber”, reflexiona López.
Els grans reptes
Malgrat les incerteses, en l’hipotètic cas que Catalunya s’aproximi als 10 milions d’habitants, els experts consultats pel Línia adverteixen que, avui dia, no estem preparats per afrontar aquest salt demogràfic.
El sociòleg Xavier Godàs, per exemple, apunta que un dels principals reptes d’aquesta suposada Catalunya dels 10 milions no raurà en el total de població en si, sinó en “la capacitat del territori d’absorbir la futura ciutadania en termes de serveis públics, com la salut i l’educació, o de drets essencials, com l’habitatge i la mobilitat”.
L’evolució demogràfica més probable que projecta l’Idescat per a Catalunya és que d’aquí a 50 anys el país pugui arribar als 8,9 milions de persones
Així doncs, l’expert insisteix que, en un horitzó de 10 milions de persones, cal idear “polítiques sociourbanes permanents que adeqüin el conjunt d’infraestructures al context demogràfic”, sobretot tenint en compte la situació actual en què “l’habitatge no està garantit, Rodalies no funciona i la sanitat i l’educació encara estan pensades per a una població de 6 milions i molt menys diversa que la que tenim”, afegeix.
A més, en el pla sanitari, cal tenir en compte que l’envelliment de la població augmentarà substancialment. Segons les dades actuals, l’Idescat preveu que l’índex de dependència de la gent gran (persones de 65 anys o més per cada 100 habitants d’entre 15 a 64) augmenti del 29,3% actual al 52,3% el 2074, un fenomen que, tal com remarca Godàs, suposarà un canvi estructural profund i totalment nou en “l’àmbit de l’atenció sociosanitària, tant pel que fa als recursos i al personal mèdic disponibles com econòmicament”.
En aquest sentit, si bé el sociòleg reconeix que mesures com el Pla de Barris de la Generalitat o la construcció de 50.000 habitatges públics comportaran canvis que cal tenir en compte, aquests “continuaran sent insuficients”, valora.
Seguint aquest fil, Emili Vizuete, professor d’Economia de la UB, també assegura que l’escenari dels 10 milions “tensionarà l’estructura de l’Estat si no s’inverteix per fer-la créixer”. Per tant, Vizuete creu que cal abordar-ho a través d’una “inversió decidida, conscient i a llarg termini en obres públiques per millorar les infraestructures de sanitat i d’educació”, però, de nou, posant l’accent en l’actual crisi de l’habitatge.
“Cada cop hi haurà més gent que voldrà comprar i llogar, però si no hi ha prou habitatge assequible, hi haurà més demanda que oferta i això podrà tensionar encara més els preus dels pisos”, avisa l’economista, afegint que tot plegat s’agreujarà per “la precarització social i econòmica dels treballadors, els quals tenen sous mitjans cada cop més a prop del salari mínim interprofessional”. Com Godàs, Vizuete afirma que, ara per ara, les inversions en habitatge públic no són suficients de cara al futur que augura la consellera Paneque.
Per la seva banda, Arlinda Garcia, professora de Geografia de la UB, considera que un dels altres reptes dels 10 milions serà la polarització econòmica i l’augment de les desigualtats socials, també molt marcades per l’habitatge. I és que, segons ella, si el panorama actual no canvia, les grans ciutats “exclouran la població de renda més baixa a causa d’una oferta de lloguer i de compra d’habitatge molt encarida”.
Si no s’imposen polítiques i regulacions als preus dels lloguers, diu Garcia, és probable que s’intensifiquin els processos de segregació residencial, de gentrificació i de sobreocupació d’habitatges que, a la llarga, podran “diluir les classes mitjanes i dividir la societat en dos extrems econòmics”. De fet, en el context metropolità, López remarca que, en els centres urbans com Barcelona, ja s’observen processos de segregació amb “espais privilegiats, millor situats, amb millors recursos i amb més qualitat de l’espai públic que altres amb pitjors habitatges, menys exclusivitat de les zones verdes i menys recursos residencials”.
Preparar la metròpoli
Les projeccions de creixement de la població són estimacions, no certeses absolutes. Això vol dir que, si bé poden servir com a full de ruta, són documents que des de les administracions es van revisant i reconfigurant per preparar el futur del territori davant dels grans reptes descrits pels experts.
El repte serà “absorbir la futura ciutadania en termes de serveis públics, com la salut i l’educació, o de drets essencials, com l’habitatge i la mobilitat”, remarquen els experts
Sigui com sigui, en el cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), si avui dia hi ha 3,3 milions de persones al territori, la institució preveu arribar als 3,8 de cara al 2050. Amb aquestes dades, Alexandra Quesada, cap d’oficina d’habitatge del servei de redacció del Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), explica que, amb certs marges, “l’aprovació inicial del pla preveu que es puguin generar 200.000 pisos, dels quals prop del 50% siguin assequibles en format d’habitatge protegit o d’allotjament ocasional”.
A més, segons Quesada, les previsions del pla és que aquest creixement es concentri més enllà dels centres urbans per descomprimir la metròpoli, en concret “als nodes que hi ha a l’arc metropolità, com poden ser Granollers, Sabadell, Martorell i altres ciutats mitjanes que tenen més capacitat per créixer i que permetin donar un cert equilibri al territori”.
Tot plegat ha de fer possible, d’una banda, respondre a les necessitats residencials i, de l’altra, crear nous centres arreu del territori metropolità més enllà de Barcelona per afavorir el desenvolupament del conjunt del país. En aquesta línia, el pla també aborda altres canvis estructurals “per garantir la cohesió social en un context de grans vulnerabilitats i desigualtats”, recalca Ernest Ruiz, cap de secció d’estudis territorials de l’AMB, com ara la inclusió d’habitatge dotacional per a persones en situació vulnerable i la creació d’equipaments de proximitat i ben connectats per donar resposta a les necessitats de la població, especialment de l’envellida.
A grans trets, doncs, si bé el futur creixement demogràfic del país té elements d’incertesa, institucions com l’AMB ja comencen a posar sobre la taula possibles solucions per tal de preparar el territori davant dels grans reptes que auguren els experts i, d’aquesta manera, no quedar en fora de joc.
L’alè del racisme
El creixement demogràfic que està experimentant el país s’està veient acompanyat de discursos contra la migració. Com altres indrets d’Europa, Catalunya no s’escapa de teories conspiranoiques com la del “Gran Reemplaçament”, la qual defensa que hi ha un pla de les elits per “substituir la població local” a través de “l’arribada massiva de persones estrangeres”, en concret de persones musulmanes.
Ara bé, amb les dades de l’Idescat a la mà, es pot veure que l’arribada d’estrangers en les últimes dues dècades no és uniforme ni progressiva. La població estrangera ha crescut anualment excepte en sis anys –2011, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2020–, en què les xifres disminuïen respecte a l’any anterior. Avui dia, dels més de 8 milions de persones que hi ha al país, 1,4 són estrangeres, cosa que equival a un 18%. Són xifres, doncs, que s’allunyen d’una suposada “invasió migratòria”.
A més, tot i que és cert que el factor que actualment està al darrere del creixement de la població a Catalunya és el component migratori, que és més alt que el natural –al territori hi ha més morts que naixements–, “aquest fenomen ha explicat sempre o gairebé sempre les dinàmiques i el creixement urbà de les ciutats”, afirma Toni López, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics. En aquest sentit, encara que, per exemple, quan a Barcelona “esclata la revolució industrial comença tot un procés d’expansió urbana modern que, en alguns moments, s’explica pel component urbà, situacions com aquesta han sigut gairebé anecdòtiques en els últims 200 anys”, recalca l’expert. Així doncs, “no es poden deslligar la migració i el creixement de les ciutats perquè són dos fenòmens que van plegats”.
Tornant a les teories conspiranoiques, López insisteix que el problema d’aquesta mena de relats rau en la manera com “malinterpreten les dades a consciència per promoure els discursos d’extrema dreta”, que, a més, només assenyalen un perfil d’estranger com a “problemàtic” quan, tal com indica l’investigador, a Catalunya “els fluxos migratoris són molt heterogenis”. Només perquè ens en fem una idea: l’any 2024, gran part de la població estrangera provenia majoritàriament del continent americà (32%), seguit d’Europa (30%), de l’Àfrica (23%), de l’Àsia (13%) i d’Oceania (0,9%).
