L’Iván (esquerra) va haver de morir sol i d’amagat; el Jordi (dreta) va haver d’anar a Suïssa per tenir una mort digna. Fotos cedides

El 30 de novembre de 2017, catorze mesos després que li diagnostiquessin esclerosi lateral amiotròfica (ELA) i amb només 44 anys, Iván Martí va posar fi al seu patiment. Ho va fer tot sol, mentre la seva mare, Carmen Barahona, estava treballant: fitxar a la feina era la manera de no estar implicada en la mort del seu fill a ulls de la justícia. “L’Iván tenia por. En aquell moment necessitava algú que li donés la mà i que li digués que l’estimava, i jo necessitava fer-ho. Però la llei el va obligar a marxar sol, ens va condemnar a un patiment extra”, lamenta la Carmen.

La llei de l’eutanàsia que el Congrés dels Diputats va aprovar el passat 17 de desembre ha de servir perquè ningú més hagi de passar pel tràngol de l’Iván i la Carmen. Aquesta llei ha de garantir el dret a la mort digna que, per exemple, Jordi Rodríguez va haver d’anar a buscar a Suïssa fa una dècada. Tenia 80 anys, li faltava un pulmó, els seus ingressos a l’Hospital Clínic eren cada cop més freqüents i li havien detectat una cardiopatia.

“Ell sabia que tindria una mort molt complicada”, diu Joan Alquézar, que recorda com el seu sogre va reunir la família el dia de Sant Jordi de 2010 per comunicar-los la seva decisió. “Ens vam quedar de pedra, però ell ho tenia molt clar i ens va demanar que l’acompanyéssim”, explica el gendre. I així ho van fer: el 5 d’octubre del mateix any, en Jordi, les seves dues filles i els respectius marits van emprendre un viatge en cotxe des de Barcelona fins a Basilea, on van passar una mena de vacances de comiat sense parlar del que vindria després. Cinc dies més tard, van anar a una clínica de Zuric i, quan li van preguntar per últim cop si n’estava segur, va recordar la seva difunta dona i va dir: “Fem-ho ràpid, que la Violeta m’espera”. Agafat de les mans de les seves filles, en Jordi va prendre una dosi letal que li va fer efecte en menys d’un minut.

“EL MEU FILL NO VOLIA MORIR”
Quan parla de l’Iván, la Carmen mira d’evitar la paraula ‘mort’ i rebutja del tot el mot ‘suïcidi’. Ell també preferia no fer servir aquests conceptes: “Parlava de descansar, perquè el meu fill no volia morir, però tampoc volia patir”, assegura la mare. Per a ella, obligar l’Iván a viure amb ELA era “com obligar un falcó, lliure i salvatge, a viure a la gàbia d’un canari”. “Forçar-lo a seguir hauria estat egoista, ell hauria sentit que si marxava em feia mal i encara ho hauria passat pitjor. Ajudar-lo a marxar va ser un acte d’amor”, defensa.

L’Iván va tenir clar que no arribaria fins al final de la malaltia el dia que va ser diagnosticat. “Aquell dia vaig morir”, va escriure ell mateix en un text que la seva mare va enviar a La Vanguardia. La Carmen, que el va acompanyar a la consulta, explica que el metge que el va atendre no va ser capaç de dir-li explícitament que patia ELA, però va afirmar que, en tres anys, moriria ofegat. Un cop fora de l’hospital, mentre fumaven, es van trobar amb el doctor i l’Iván li va preguntar si, efectivament, tenia ELA. “Sí”, va respondre el metge. Més tard, a l’hora de dinar, l’Iván li va dir a la seva mare el que feia estona que li rondava pel cap i ella va decidir donar-li suport.

Després de provar alguns tractaments que no van funcionar i de veure com la malaltia avançava, va arribar un dels moments més durs: escollir el dia i l’hora de marxar. “Va estar gairebé tres mesos decidint-ho: tenia unes ganes de viure enormes i qualsevol excusa era bona per endarrerir el moment”, relata la Carmen. Esdeveniments com la visita d’algú o un concert que emetien a la tele el feien esperar un dia més. Tot això, amb l’angoixa de saber que “no podia passar-se esperant perquè, quan l’ELA arribés a paralitzar-lo del tot, ja no ho podria fer”, apunta la Carmen.

“La lluita per morir amb dignitat m’està produint més patiment i m’està matant més ràpidament que la malaltia”, deia l’Iván en aquella reflexió escrita poc abans de morir, que és tot un al·legat a favor d’un dret que a ell li va ser negat. “La malaltia no s’escull, però sí que hem de poder decidir quin grau de patiment físic i psíquic estem disposats a aguantar”, afegeix la seva mare.

MÉS DE 30 ANYS DE LLUITA
Tant Carmen Barahona com Joan Alquézar són membres de l’associació Dret a Morir Dignament de Catalunya (DMD-CAT), creada l’any 1984. L’entitat ha estat al capdavant d’una lluita que s’ha allargat 36 anys i que, per fi, es veurà reflectida en la llei de l’eutanàsia que entrarà en vigor, si tot va bé, el mes de març.

La vicepresidenta de l’associació, Isabel Alonso, admet que el dia de l’aprovació de la llei –només amb els vots en contra del PP, Vox i UPN– va ser “molt emocionant” i posa en valor la valentia de tots aquells que han fet públics els seus casos. Persones com Ramón Sampedro, Ángel Hernández i María José Carrasco, o els mateixos Iván Martí i Jordi Rodríguez, han estat peces clau per aconseguir el dret a la mort digna. En aquest sentit, la vicepresidenta de DMD-CAT conclou que “el dret no obliga” i que “ningú vol morir si es troba bé”.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram