Que diferents que són les coses en el nostre (i entenc, estimat) país. A d’altres, com Escòcia, són més normals. Allà ja sabem com ha acabat sent el resultat, i en el fons per a nosaltres tant ens fa. Ara bé, el que no és normal rau en el fet que allà, a escasses tres setmanes del –allà sí– referèndum, els escocesos dialogaven i esportivament es barallaven per qui oferia els millors arguments a favor d’una opció o d’una altra. Cap novetat en un estat democràtic i lliure pensador. En canvi a casa nostra anem passant per diferents i renovades fases reivindicatives, participatives o especulatives i, a aquestes alçades, alguns ja comencen a perdre’s del sentit original i, sobretot, final d’aquesta comesa. Alguns ciutadans vénen a dir: volem enredar la troca o realment volem la independència de Catalunya? Volem partits o volem l’Estat català?
Caldria interrogar-se si aquí seria possible aquesta normalitat a l’escocesa. Doncs segurament no. D’una banda pel nostre caràcter excessivament embolicador, individualista i oportunista/tacticista dels nostres partits. A més, cal no perdre de vista que Espanya i el seu govern no és ni de bon tros el Regne Unit ni el seu govern, la qual cosa no ajuda a cercar aquesta anhelada concreció. La gent mereix respostes i no ser marejada com les perdius.
És una obvietat, que quasi no caldria ni esmentar, que la nova consulta del 9N poc té a veure amb un referèndum, i molt més, com encertadament recollia el rotatiu argentí Clarín, amb una gran enquesta. És clar que, amb l’excepció de grans sorpreses, la immensa majoria dels votants d’aquesta ja cèlebre data seran partidaris de la independència, mentre que els del no escassejaran, com neu a l’estiu, a les places de vot. Té gràcia pensar que, tal vegada, si s’hagués produït la consulta (vella) del 9N el resultat hagués estat exactament el mateix, ja que els defensors de l’unionisme haguessin continuat restant absents de la cita amb les urnes. Només un referèndum legal evitaria un boicot tant expressiu i, previsiblement per a la influència internacional, nociu.
A què ens pot portar tot això? D’entrada a la inconcreció gens volguda i a la manca de claredat. Però en un segon estadi pot ajudar-nos a fer-nos veure allò que sobra i el que ens manca com a poble que vol ser país. Independent s’entén. En aquestes mateixes línies he explicat, en repetides ocasions, que l’autonomisme, lluny de fer-nos créixer com alguns es creien o ens feien creure, ha empetitit terriblement les nostres mires. Ens ha desfigurat en molts actes com a poble i ens ha fet caure en un mar de confusió i de mil paranys. En ell, que més que mar en diríem oceà, molts dels nostres s’hi han perdut i quan han tornat ho han fet amb la lliçó ben apresa. No la nostra, la dels altres i, tant ensordidora com esbiaixada. Defugir aspectes de l’alta política com la defensa o les relacions internacionals té molt a veure amb aquest “empetitiment”. I més coses.
Imaginem que la “macroenquesta” del dia 9 de novembre va bé. Jo ho espero i ho desitjo. La mateixa nit ens semblarà que ja hem fet el pas final i ja som independents. L’acte serà virtual i per damunt de tot bipolar, ja que fins i tot una altíssima presència als punts de vot no ens provocarà immediatament cap canvi de relació amb l’Estat espanyol. Si triomfem, com espero, a les urnes, el que caldria fer és convocar com més aviat millor unes eleccions (potestat del president i de ningú més) i pactar un programa conjunt i de passes conjuntes vers la independència si les forces sobiranistes esdevenen majoritàries. M’he passat molts anys demanant candidatures conjuntes per arribar finalment a pensar que amb això dels accents ideològics potser val més no ficar-s’hi massa i que cadascú aporti el que pot sumar pel seu compte. Això sí, amb un parell de paràgrafs conjunts, idèntics i clars, i que valguin per a tothom. D’aquesta manera, diguin el que diguin les forces de Madrid, la gent no haurà estat enganyada. L’avís per a navegants serà prou explícit i evident i farà votar a uns i altres, atès que tothom hi tindrà massa en joc. I com es diu en aquests casos, que guanyi el millor. Això és la democràcia i Catalunya!
