Sempre, després d’unes eleccions, siguin del caire que siguin, surten els capitostos dels partits i justifiquen els resultats obtinguts en clau positiva, davant dels seus seguidors i els mitjans informatius. Uns es justifiquen perquè les enquestes els donaven uns resultats pitjors, altres esmenten l’abstenció dels que no han anat a votar com si fossin dels seus, qui diu que en presentar-se més partits ha estat la causa la fragmentació dels vots i baixar les expectatives. En fi, mil i una excuses per acabar fent càbales amb qui es pot negociar, quan cap partit disposa de la majoria absoluta al Congrés i al Senat. Pedro Sánchez ha estat el candidat del partit més votat, però ara per assolir la majoria absoluta haurà de negociar amb altres partits. Amb Ciutadans? Ho té magre després de la campanya tan dura de l’Albert Rivera, si vol mantenir una certa credibilitat amb fer una política social allunyada de la dreta neoliberal. Però encara ho té més pelut si vol negociar amb els altres partits com són Podemos, els independentistes, els nacionalistes bascos i altres grups que estan “tacats” pels seus ascendents republicans en contra de la monarquia o no ser espanyolistes de soca-rel. Es pot dir que ha guanyat les eleccions qui pot formar govern, amb més o menys àmplia majoria, per ostentar el poder, i així governar, proposar i votar positivament les lleis que els convingui. El PP n’és el perdedor. En Mariano Rajoy i la Soraya Sáenz de Santamaria encara deuen riure ara. Kaput!

A Catalunya ha guanyat Esquerra Republicana, servirà per a alguna cosa al Congrés de diputats?