Per què cada cop és més difícil accedir a un habitatge digne a les nostres ciutats? Per què augmenten els desnonaments? Què hi tenen a veure els fons d’inversió i els bancs espanyols? Aquesta és la història d’una nova forma d’economia depredadora que s’ha apoderat de les nostres llars i que, darrere de les dades fredes, té rostre humà: expulsions, desnonaments invisibles i visibles, veïnes amb por i barris que canvien de pell a còpia de pèrdues.
Els fons d’extracció, coneguts popularment com a fons voltor o fons vampírics –com està començant a anomenar-los la PAH–, no construeixen habitatges ni contribueixen a la vida del barri; només busquen extreure el màxim benefici econòmic en el menor temps possible, sense importar-los les conseqüències. Absorbeixen valor, habitualment públic o comunitari, i no retornen res. Per això els diem d’extracció i no d’inversió com ens volen fer creure.
Des del 2008 han passat de ser desconeguts a convertir-se en actors centrals del mercat immobiliari. Moltes persones no saben ni tan sols que el seu pis ara el gestiona un gegant financer amb seu a Nova York, Londres o Luxemburg. Però ho noten: en les pujades de lloguer, en la manca de renovació de contractes, en el silenci quan alguna cosa es fa malbé a la finca i ningú contesta…
Tot comença amb la crisi financera. Entre el 2008 i el 2021 es van registrar més de 700.000 execucions hipotecàries. Famílies senceres desnonades, pisos buits i bancs que, salvats amb diners públics, acumulaven un parc immens d’habitatges. El rescat bancari va costar més de 60.000 milions d’euros, dels quals 42.000 no es recuperaran mai. I en lloc de posar aquest parc al servei de l’habitatge social, es va obrir la porta als fons d’inversió internacionals.
La SAREB, coneguda com el banc dolent, havia de gestionar els actius immobiliaris fallits. Però la seva funció real va ser la d’empaquetar i vendre pisos en condicions avantatjoses a aquests fons. Amb el beneplàcit del govern, entitats com Blackstone, Cerberus, Azora o Lone Star van comprar desenes de milers de pisos a preus molt per sota del mercat. S’estima que només entre el 2013 i el 2020 els bancs van vendre més de 250.000 habitatges a fons d’inversió.
I què fan amb aquests pisos? Una operació de manual: primer, apujar el lloguer per sobre del preu anterior. Si la inquilina no pot pagar-lo, no se li renova el contracte. Si resisteix, es ven l’habitatge amb ella a dins, buscant esquivar les obligacions de renovació que marca la llei. De vegades, simplement es deixa el pis buit, esperant que pugi de valor. Segons el Cens d’Habitatge del 2021, a l’estat espanyol hi ha més de 3,8 milions de pisos buits.
Mentrestant, el lloguer mitjà s’ha disparat, expulsant famílies, especialment en barris populars, i trencant les xarxes de suport i convivència que sostenen la vida quotidiana. A l’Eixample de Barcelona s’han identificat més de 230 finques en mans de fons voltor. En alguns casos, el 100% dels seus veïns han estat desnonats en pocs anys.
No podem permetre que l’accés a un dret fonamental depengui dels interessos especulatius d’una minoria
Els bancs no només van facilitar la venda. També han creat immobiliàries pròpies, com Aliseda, Anticipa o Haya Real Estate, moltes de les quals han estat adquirides parcialment pels mateixos fons. Hi ha acords mixtos entre entitats financeres i inversors globals, que comparteixen els guanys mentre la ciutadania perd drets. Així, després d’haver estat rescatats, els bancs venen els pisos a especuladors i comparteixen beneficis amb ells.
Amb el pas del temps, els fons han desenvolupat estratègies cada cop més agressives per forçar l’expulsió de llogateres: oferir diners perquè marxin, no renovar contractes malgrat vulnerabilitats acreditades, vendre l’immoble amb persones a dins o incomplir deliberadament la Llei 24/2015 a Catalunya, que obliga els grans tenidors a oferir lloguer social. Pràctiques que es fan amb una sorprenent impunitat.
Però també han aparegut formes més opaques i violentes. El mòbing immobiliari és habitual: deixar de fer manteniment, provocar talls de subministraments, obres pertorbadores, trucades constants… I, en alguns casos, s’han contractat empreses com Desokupa, conegudes per fer fora persones per vies extrajudicials, de vegades amb coaccions, amenaces i fins i tot violència. El Congrés espanyol, el febrer del 2025, va rebutjar una llei per il·legalitzar aquestes empreses. Això diu molt de les complicitats que sostenen aquest sistema capitalista.
Davant d’aquesta realitat, hi ha resistència. La PAH i els sindicats d’habitatge han evitat milers de desnonaments i han aconseguit fer visibles aquestes pràctiques. També han empès lleis nascudes des de baix i capades des de dalt un cop aprovades. Però cal molt més per acabar amb el negoci de l’habitatge: ampliar el parc públic, sancionar els abusos i posar límits clars als fons.
Perquè defensar l’habitatge és defensar la vida. No podem permetre que l’accés a un dret fonamental depengui dels interessos especulatius d’una minoria. Els fons d’extracció actuen com a aspiradores de valor: compren barat, expulsen veïnes, apugen els lloguers i, quan ja no poden treure’n més rèdits, venen i marxen. Les institucions, en lloc de protegir-nos, els han obert la porta.
Cal recuperar sobirania. Recuperar dignitat. Recuperar i posar la vida al centre. És l’hora d’una nova cultura política: justa, solidària i valenta. Com la que ja estan construint, dia a dia, les que no es resignen. Per això el 25 i el 26 d’abril se celebren els Dies d’Acció Global per l’Habitatge, amb mobilitzacions a més de quaranta ciutats d’arreu del món, incloent-hi Barcelona aquest dissabte 26. Suma-t’hi!
Juanjo Ramón, portaveu de la PAH
