Les ciutats han estat, des que el món és món, actors necessaris en la resolució de conflictes, i l’actual crisi institucional per la qual travessa el nostre país no n’és cap excepció. Aquesta qualitat s’ha posat de manifest fins i tot en moments molt més crítics que els actuals. El febrer de 1991 l’aleshores alcalde d’Atenes, Adonis Tritsis, va agafar un avió fins a la capital jordana, Amman, i va travessar el desert en cotxe fins a Bagdad. Un cop allà, en plena primera guerra del Golf, es va trobar amb l’alcalde de la castigada capital iraquiana per dir-li que no havia fet aquell viatge tan perillós per discutir les raons per les quals els seus dos països estaven en guerra. Només volia transmetre-li que els ciutadans d’Atenes no estaven en guerra amb els de Bagdad. Aquest episodi, que mai no es cansava de relatar l’exalcalde Pasqual Maragall, el va inspirar per projectar els ponts de solidaritat que Barcelona va bastir a l’assetjada ciutat de Sarajevo aprofitant l’aparador internacional que li proporcionaven els Jocs Olímpics de 1992.
El gest de Tritsis va ser una mostra de grandesa d’un alcalde que entenia que, si bé el seu homòleg iraquià estava a l’altre costat d’un conflicte generat pels estats, la realitat era que en el fons tots dos es trobaven en el mateix bàndol. Representaven dues ciutats que compartien els mateixos problemes. L’exalcalde de Nova York, Michael Bloomberg, acostumava a il·lustrar-ho afirmant que “els presidents pontifiquen sobre principis mentre els alcaldes recullen les escombraries”.
Catalunya es troba, a hores d’ara, encallada en una lluita ideològica sobre la identitat nacional. Tal com va fer Tritsis, és hora que els alcaldes ens mirem als ulls i aparquem la discussió sobre qui té raó. Els alcaldes som els qui hem d’iniciar el camí de la conciliació i posar en valor el que ens uneix per sobre del que ens separa. Després del conflicte arriba el moment de la política, i no hi ha millor manera que iniciar la política, que significa diàleg i acord, des de les ciutats. No en va, les ciutats van ser els escenaris on van començar la política i la democràcia. El pragmatisme i la capacitat de resolució de problemes dels alcaldes és el gran camí a l’hora de desencallar el conflicte i encetar el diàleg.
Això és el que va fer també Theodor Kollek, l’alcalde de Jerusalem entre 1965 i 1993. En cap altra part del món les tensions identitàries no són més complicades que a Jerusalem, però Kollek, jueu d’origen hongarès, va fer una aposta decidida per la conciliació.
Deia que ser alcalde de Jerusalem no era la missió més important, però era més difícil que ser primer ministre d’Israel. Tenia raó. Si Kollek va lluitar per mantenir la convivència a la ciutat més conflictiva del món, els alcaldes catalans ara també podem seguir el seu exemple. Ser alcalde de L’Hospitalet o de qualsevol altra ciutat no és, sens dubte, la tasca més important a Catalunya, però, efectivament és més difícil que la dels presidents de la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Espanya, perquè a les ciutats es viuen les tensions, s’edifiquen i destrueixen les convivències i, com diu Bloomberg, és on es recullen les escombraries.
Els alcaldes, sobiranistes o no, per sobre de tot tenim obligació primer amb els nostres ciutadans. Per això ens van escollir, per atendre els seus problemes, millorar la seva qualitat de vida i, en suma, per recollir-los les escombraries, que no entenen d’ideologies ni de debats identitaris, però sí que crec que tenim l’obligació en aquests moments difícils de posar-nos a disposició del diàleg. Mai no és tard per al diàleg. Ja ho van demostrar els alcaldes francesos i alemanys que van agermanar les seves ciutats després de la Segona Guerra Mundial, el major conflicte bèl·lic que ha viscut el món. Les ciutats continuen sent la gran esperança de la democràcia. Ara toca demostrar-ho.
Malgrat que la nostra missió com a alcaldes és important, no tenim cap paper en aquesta negociació més enllà d’insistir-hi. Són els nostres dirigents els qui ara han de prendre la iniciativa. Els presidents Mariano Rajoy i Carles Puigdemont han de deixar de ser responsables d’aquesta crisi per passar a ser corresponsables de la seva solució.
Exigeixo gestos generosos a tots dos. D’una banda, aturar la declaració unilateral d’independència i, de l’altra banda, la no-aplicació de l’article 155 per a la suspensió de l’autonomia. També exigeixo com a punt de partida de la taula de negociació la restitució de l’Estatut de 2006, aprovat pel Parlament, el Congrés i els ciutadans de Catalunya en referèndum. Així mateix, restituir els acords assolits aleshores sobre competències, finançament i infraestructures. Aquest ha de ser el punt de partida per a un futur acord que haurà de ser votat a les urnes.
Ja ho hem dit, no és hora de fer noves llistes de greuges. Si no passem aquesta pantalla, no avançarem. Els ciutadans viuen amb angoixa i tensió aquesta situació al carrer, a la feina i a casa seva. Si els alcaldes som capaços de trobar punts d’acord per superar els conflictes a les nostres ciutats, amb més raó poden fer-ho i han de fer-ho els nostres dirigents. Els alcaldes gestionem l’acord cada dia. Que no ens diguin que no és possible. Sempre és possible. I mai no és tard.
