Anatole France escrivia fa 100 anys que la llei prohibeix, tant al ric com al pobre, dormir sota els ponts, pidolar pels carrers o robar. En les actuals democràcies de profundes desigualtats campa una ètica de la legalitat on l’emancipació dels individus és, com a mínim, dubtosa. La Llei no és igual per a tots i menys per a totes.
La culpa del pobre és molt antiga. Amb l’adveniment del protestantisme, la pobresa va passar a ser l’instrument amb què Déu castigava alguns per justificar les diferències socials. De l’almoina catòlica a un perill per al calvinisme. Un temps on el canvi en els sistemes de producció van provocar una migració tan desesperada que va parir una moderna esclavitud: la misèria, una font d’explotació on uns van poder ser jornalers i els que no acabaven sent acusats de vagabunds, borratxos i perillosos. El pobre ho era perquè no volia treballar, es tornava arrogant, calia castigar-lo.
Però la crisi no va caure malament a tothom: la privatització de les terres públiques en mans d’uns pocs -inclosa l’Església-, la lluita entre els que competien per treballar, la por al diferent, la desaparició dels valors solidaris de la saviesa rural… La revolució moderna no va alliberar l’home de l’esclavitud sinó que va crear nous artefactes sofisticant el monopoli de la violència. Una determinació assassina transitòria, un estadi inevitable en el camí cap a la veritable justícia que algun dia arribaria, quan el món s’hagués lliurat de tots els que obstaculitzen un radiant i bonic futur. La incipient democràcia i el capitalisme cristal·litzaran unes relacions de força, amb una autoritat que desbancarà el simbolisme religiós, i seran temps que portaran patologies del poder i somnis de la raó que engendren monstres amb les millors intencions desencadenant deliris horrorosos, totalitarismes implacables sobre els humans més singulars, un nou ordre en el qual els empresaris també es converteixen en governants.
Quan l’economia en els països rics s’estanca o retrocedeix, es busca els culpables que els altres no tinguin feina. Els poders econòmics són veritables mercats que es reparteixen el món i les nostres vides, tenen més poder que el que mai no van tenir els nobles o els reis; un feudalisme molt més cruel i arbitrari que el de l’edat mitjana, on un sol rumor pot enfonsar un país, commoure l’economia mundial i fer tremolar de fam la seva població amb lemes com “el consum i el nivell de vida”, “l’eficiència i la productivitat ” o, fins i tot, “pàtria i llibertat”. L’FMI va documentar que l’any 2017 els rics van guanyar més que en qualsevol altre moment de la història de la humanitat.
Les desigualtats poc tenen a veure amb la predisposició moral, benigna o perversa dels que depenen d’altres per viure. Les estratègies esdevenen una tràgica comèdia humana amb mètodes d’esperances trencades cada vegada amb menys possibilitats d’il·lusionar. Quan l’economia en els països rics prospera, els pobres són els únics culpables de la seva pròpia pobresa i aquest ordre imperant no es qüestiona sinó que perpetua els beneficis. La Justícia que hauria de ser igual per a tots brilla per la seva absència a causa dels complexos exercicis d’enginyeria que apareixen quan es troba implicat algun membre destacat entre els prestidigitadors, falsejadors d’idees i saquejadors de la butxaca dels de sota. És el darwinisme social que suggereix que el preu que pot tenir la vida d’una persona pot ser cap i que hi ha éssers vius que estan destinats a servir de pastura a altres éssers vius.
Mentrestant, a l’exterior, callades, decebudes i oblidades, malviuen les víctimes que es troben en la disjuntiva de defensar les pròpies idees bé amb la pràctica, bé en silenci, o mirant a una altra banda, o bé encomanant-se a un joc de daus, per allò que l’atzar seria, com a mínim, el menys erroni.
