En aquests temps atípics, d’incertesa, en els quals ens han envaït pensaments negatius, moltes persones s’han trobat amb la cara positiva de la situació. L’estat d’alarma es va declarar el dia 14 de març. Ningú s’imaginava en aquell moment que encara quedaven per venir 50 dies que hauríem d’estar tancats a casa, durant els quals fer… què, exactament?

S’ha dit molt que el confinament ens ha tret temps, moments i vida, però el cert és que no ha estat així per a tothom. Quants de nosaltres hem pogut recuperar part del que érem? Del que teníem? Quants hem trobat temps en aquesta pausa imposada? La principal sensació del tancament ha estat la manca de llibertat, però també ha tingut la seva part positiva.

La Carmen és una dona de 57 anys veïna del barri de La Florida. Fa un any, després d’una batalla contra el càncer, va perdre el seu marit. Els últims mesos de la malaltia es van convertir en un confinament. A casa seva tampoc es respirava llibertat, però sobretot no hi existia el temps lliure. Preparar medicaments a totes les hores possibles del dia. Calendaris amb les dates marcades. Cures intensives. Nits sense dormir, de desesperació, buscant solucions que no arribaven, ni ho van fer. Té sempre present el record del seu marit, però durant el confinament les paraules “persones de risc” li han fet pensar reiteradament que, “si hi hagués sigut ell, que difícil hauria estat”.

A casa de la Carmen, l’última nit del 2019 es respirava tristesa per deixar enrere un any que havia portat la pitjor de les pèrdues. Però també es respirava esperança pensant que el 2020 no podria portar res pitjor. Si es pogués tornar enrere… Quants de nosaltres avisaríem el jo del 31 de desembre perquè es preparés, que l’any nou venia carregat…

El coronavirus ens ha fet crear noves rutines i fins i tot recuperar ‘hobbies’

La pandèmia del coronavirus ens ha fet crear noves rutines i fins i tot ens ha fet recuperar hobbies, com qui agafa una fotografia d’un baül i li treu la pols. El virus també ha portat moments per retrobar-se. I més que mai la Carmen ha tingut el temps per fer-ho. Per retrobar-se i recuperar tot allò que tenia abandonat. Allò que la vida li havia arrabassat.

Enmig de tot aquest forat negre, d’una pausa que ha estat a estones infinita, enmig de tota l’empatia que s’ha sentit cap a les persones que han patit en primera persona el cop inapel·lable del virus, hi ha hagut un raig de llum. Un raig de llum per a aquells que, com la Carmen, s’han redescobert. S’han retrobat.

Durant aquests dies, tothom ha fet el mateix, però no tothom ho ha viscut igual. Per a alguns, tenir temps per devorar llibres, per pintar mentre sona una cançó de fons o per treure de l’armari roba de gimnàs no té valor. Altres, com la Carmen, han trobat en aquests detalls l’essència de la vida. Una videotrucada amb els seus estimats ha sigut una ràfega d’aire fresc. Reconfortant, com el primer dia de platja a l’estiu, com l’aigua de la riba del mar mullant-te els peus. Moltes abraçades virtuals, petons, que tot i que evidencien que hem estat lluny, s’han sentit més a prop que mai. Moments petits, però grans.

Es diu que la resiliència és la capacitat dels éssers humans per adaptar-se positivament a les situacions adverses. Possiblement aquesta ha estat la situació més adversa que ens ha tocat viure com a societat des de fa molts anys, però ens demostra que fins i tot en els pitjors moments apareix aquesta qualitat innata. Com va dir Victor Frankl, quan ja no tenim possibilitats de canviar una situació, tenim el desafiament de canviar-nos a nosaltres mateixos. Aquí radica el nostre poder.