Nevenka Pavic: “Amb el mosaic reivindico una tradició que després de Gaudí no ha tingut un llegat contemporani”

Quan s’entra al temple artístic que Nevenka Pavic té a l’edifici Freixas del barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet, La Gloria Factoría de Arte, es fa evident que l’art és la seva vida i que no separa el vessant personal de la feina. L’últim pis d’aquest antic edifici industrial ofereix unes vistes magnífiques barrejades amb un silenci gairebé sepulcral que només queda interromput cada cop que passa el tren per una via, situada just al costat, que divideix la ciutat en dues realitats. Aquesta artista multidisciplinària xilena, en canvi, aconsegueix unir la gent i els barris amb l’art del mosaic.

Som a la Gloria Factoría de Arte, al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet. Què és exactament aquest espai?

Això és una associació sense ànim de lucre de la qual jo soc la presidenta i des d’on gestionem diferents projectes comunitaris, sobretot a través de la ceràmica i del mosaic.

Explicaves en un vídeo que va néixer de la necessitat de poder treballar de forma conjunta diferents artistes que necessitàveu un espai.

Sí. Al principi l’associació neix com un lloc on diferents artistes ens uníem per tenir la infraestructura que necessitàvem, sobretot perquè un ofici com la ceràmica requereix molta maquinària. I també estava obert a altres disciplines. Però ara estic fent el pas per tal que l’espai es vinculi amb l’associació i amb els projectes comunitaris que fem.

De fet, podríem dir que el coworking gairebé es va inventar aquí, ja que vau començar el 2001 i llavors aquesta paraula pràcticament no existia…

Sí, i era una cosa que a Xile jo ja feia. Ja compartia espais. I quan vaig venir aquí, vaig pensar a replicar la mateixa idea.

Quan vas entrar aquí, ho has explicat molts cops, no hi havia res. Ara, precisament, hi ha moltes coses. Sembla un santuari…

És una mena de museu o un santuari on creem. I té tota una història de gent que hi ha passat. Relata una trajectòria de vida i d’art.

Has explicat que, el 2000, quan arribes aquí venies de pas, i que et vas quedar perquè vas trobar aquest local. Què li vas veure d’especial?

Buscava un espai per compartir a Xile, però no el trobava perquè tot era molt car. I llavors vaig venir de viatge i el vaig trobar aquí. Vaig fer el pas, encara que volia dir començar de zero.

I què et va transmetre al principi?

El que més em va agradar van ser aquestes vistes i la llum que té, perquè era el primer que vaig trobar a faltar quan vaig venir a Barcelona. Estava acostumada a espais grans i lluminosos, i de cop tot era humit, fosc, gòtic… I que estava molt a prop de tot, més enllà que fos en una altra ciutat.

Al principi la teva idea devia ser la d’instal·lar-te a Barcelona i no a l’Hospitalet.

Vaig venir a visitar una persona que tenia un taller aquí, i per això vaig acabar descobrint l’edifici Freixas. I com que venia d’una ciutat molt gran, Santiago de Xile, deia: “Això és al costat de Barcelona, està a 20 minuts en bici”. I en transport públic la comunicació és bona.

De vegades aquí ens posem unes barreres mentals amb les distàncies…

Exacte. A mi al principi em feia molta gràcia, això. El barri de tota la vida, l’amic de tota la vida… Un cercle molt tancat. Però quan et desplaces veus altres coses, pots tenir noves oportunitats…

“Al principi de ser aquí em feia molta gràcia això del barri de tota la vida, l’amic de tota la vida… Un cercle molt tancat”

Passem a la teva obra. Acumules una llarga trajectòria com a artista multidisciplinària i has descrit la teva feina com un viatge etnogràfic. Què et porta a fer art a partir dels costums i de les tradicions dels pobles?

Quan vaig estudiar la llicenciatura d’Art a Xile sempre ens mostraven les coses de fora. Però en un moment de la meva carrera em vaig rebel·lar contra tot això i vaig decidir fer el contrari: mirar cap a les cultures locals, les nostres arrels… Vaig començar amb el material que treballava, la ceràmica, i la terra. I en anar viatjant, vaig agafar influències de diferents llocs. T’adones que a les diferents cultures locals hi ha coses que s’assemblen, i això és la forma d’acabar parlant en un llenguatge universal.

Una mirada local per projectar coses universals.

Exacte. Als noranta, quan jo estudiava, sempre ens feien mirar cap a fora, però eren coses molt clàssiques que de vegades a Europa ja estaven obsoletes. Però al ‘tercer món’ es venia com si fos l’avantguarda màxima. I no.

Has fet pintura, escultura, artefactes, també ets ceramista i ja fa força anys que estàs molt centrada en el mosaic. Ets una artista polivalent i en evolució contínua.

Soc molt inquieta i m’agrada aprendre coses noves. A dins de l’art sempre he tingut la necessitat de tenir desafiaments. I tot això esperant que la gent pugui tenir la capacitat de reconèixer la meva obra, que continuï sent un Nevenka Pavic, però que es vegi l’evolució.

La teva trajectòria està marcada per un anar i venir de viatges, però al mateix temps fa molts anys que ets aquí arrelant. Combines una part nòmada amb una que no ho és.

Al final tots busquem aquelles arrels, allò de tenir un lloc. I quan treballes amb la ceràmica, que requereix una infraestructura, en un moment has de triar un lloc on instal·lar-te. Jo ho he fet aquí i m’hi sento molt a gust. I la mena de feina que estic fent em permet aportar alguna cosa a la comunitat com a artista i ésser humà. Sento la necessitat que el meu art afavoreixi un canvi per tenir una societat millor, que deixi de ser un objecte de consum, que deixem de pensar en la venda d’obres com la primera manera de poder viure del nostre art… I crec que ho estic aconseguint.

Ara que parlem de l’arrelament, fa 24 anys que ets a l’Hospitalet, en aquest estudi de Santa Eulàlia. Què representa per a tu aquest barri i aquesta ciutat?

És un reflex de la meva història i la de moltes altres persones que hem deixat les nostres arrels per instal·lar-nos en una altra ciutat i un altre país amb uns costums diferents. He après a adaptar-me, a integrar-me i a ser un actor que aporta a la comunitat, i ho faig a través de l’art. L’Hospitalet va ser una ciutat que primer va rebre la immigració espanyola i després la internacional. I Santa Eulàlia és un barri on es poden aportar coses, perquè fa falta.

“A través del mosaic podem fer que diferents cultures es relacionin i trencar estigmes”

Parlant d’aquesta mirada comunitària, tu has dit que quan fas murals t’agrada que la gent vingui a ajudar-te. Això els artistes no ho fan gaire…

Conec certs projectes que es van fer d’aquesta manera i que m’han inspirat per replicar-los aquí, sobretot amb la tècnica del mosaic, que té una gran tradició a la cultura catalana. I això permet reivindicar una tradició que després de Gaudí no ha tingut un llegat més contemporani. Crec que tenim aquesta missió amb l’obra de Gaudí. I, d’altra banda, el mosaic en si ja és un estil, amb tots els trossets que s’uneixen, que té un element de col·laboració.

Segurament el trencadís és la millor forma artística per treballar en un lloc que destaca per la seva multiculturalitat.

Exacte. Sempre dic que el mosaic és la metàfora de tots aquests trossos trencats que per ells mateixos no diuen res, però que units poden donar un resultat meravellós. Visualment, però també des d’un punt de vista humà pels vincles que es generen.

Fent un petit parèntesi en la part artística, quan es parla dels barris amb molta immigració es fa separant els autòctons i els de fora, però no es parla gaire de les relacions entre les comunitats noves… T’interessa, també, crear lligams entre, per exemple, un marroquí i un colombià?

Sí. I aquí és important entendre que cada cultura és diferent i que té els seus costums. Això és necessari, i a través del mosaic podem fer que diverses cultures es relacionin. I trencar estigmes. El mosaic és una bona manera per, a través de l’art, crear respecte, curiositat per l’altre, vincles… I també hem treballat amb altres col·lectius. En el cas de l’obra del Parc del Pont de Matacavalls vam treballar amb els pacients del Centre Benito Meni, de salut mental, i va ser molt bonic. L’experiència va ser meravellosa. I al final veus que si a la gent li dones una eina perquè s’empoderi, ella mateixa pot evolucionar i superar problemes que amb els mètodes tradicionals no s’aconsegueix.

Com vas palpant si funciona tota aquesta tasca que fas?

Bé, té un efecte bola de neu que és increïble. Veus com en un projecte cada cop hi ha més gent que s’hi vol afegir i que està encantada amb el resultat, amb l’equip de treball… I també com aprenen, com es relaxen i com surten de la zona de confort i es plantegen desafiaments. Al final, la millor part és l’estima i la gratitud de la gent que hi participa. I allò que fan queda al carrer i la gent ho pot veure.

El fet que l’obra sigui al carrer i no en un espai tancat és important.

Sí, totalment. Perquè les persones que han format part de l’obra se senten agents actius d’un canvi i veuen que el que fan té una utilitat.

“La gentrificació està a l’ordre del dia. Ja fa anys que s’està especulant amb l’Hospitalet”

Això t’ho preguntava perquè dius que l’art va intrínsecament lligat amb la teva vida. No ho separes. I això et fa qüestionar quin sentit té l’art que fas. Quin és aquest sentit?

Bé, ara l’hi trobo més sentit que mai, perquè quan estudies et fan pensar que el camí per tenir èxit és vendre, però n’hi ha molts altres. Si no vens al nivell que produeixes només vas acumulant objectes decoratius. I quan tenia uns 40 anys vaig fer un replantejament i vaig decidir dedicar-me més a l’art públic i comunitari per democratitzar-lo i fer-lo accessible a la gent. I tant de bo aquesta gent també pugui ser part d’aquesta transformació i del procés creatiu. Tot això té més sentit. Em vaig dir a mi mateixa: “Ja he fet la carrera que se suposava que havia de fer. He guanyat premis, he fet residències, he fet beques… Ara toca una altra cosa”.

Tornant a l’Hospitalet, els últims anys aquesta ciutat ha crescut culturalment, atrau artistes de Barcelona, hi ha el Districte Cultural… Com el veus aquest creixement? Tu ets un exemple d’artista implicada en la ciutat, però no sé si en aquesta nova onada d’artistes hi ha una mirada local…

Al final la gentrificació està a l’ordre del dia i van quedant pocs espais. Ja fa anys que s’està especulant amb l’Hospitalet. Tot té un costat bo i un de dolent. Jo intento que això no m’afecti com a artista i ser conseqüent, per això estic preocupada per fer la feina que faig i no per fer una exposició a Tecla Sala.

Seguint a l’Hospitalet, una de les teves obres és La Santa Estació (2018), un projecte artístic en format mosaic en 15 columnes que té el suport de l’Ajuntament. En aquest cas és evident que l’obra va aconseguir millorar un espai urbà força lleig i problemàtic.

El tema és que ara hi ha una moda dels projectes comunitaris, de la transformació… Per a mi era important que el projecte transformés d’una manera que no fos quelcom que ningú entengués, sinó que em vaig inspirar en referents universals com l’amor o la mort, així com en Gaudí, Santa Eulàlia… Va ser un desafiament gran i el primer pas per demostrar que a través del mosaic podem transformar espais amb una feina conjunta, tot i que en aquest cas no parlem d’una tasca comunitària com els altres que he fet. Va ser un encàrrec específic de l’Ajuntament en el qual jo ho vaig fer tot i llavors un equip em va ajudar. Hi va haver molts voluntaris que em van donar suport. Venia molta gent.

En aquesta obra vas fer servir la tècnica de Gaudí del seu trencadís, que abans n’hem parlat breument. Com l’has après? Quan apareix Gaudí a la teva vida?

Jo amb el mosaic soc autodidacta. Al llarg de la meva vida artística havia anat fent coses al respecte, però molt poc. El 2014 vaig anar a un festival de mosaic a Xile i vaig conèixer artistes que feien projectes comunitaris, i és quan m’adono que a Barcelona no hi havia ningú fent mosaic. M’hi vaig posar i el primer que vaig fer va ser per a La Escocesa de Barcelona, el mateix 2014, que feien un festival de murals. Arran d’aquella reflexió em començo a fixar més en l’obra de Gaudí, perquè m’agradava, havia visitat el Park Güell… Però no gaire més. Vaig començar a mirar-m’ho amb uns altres ulls, i l’ofici de la ceràmica que faig també va molt bé amb el trencadís. I em vaig començar a inspirar en ell i en Jujol per reivindicar la seva figura, que sempre ha quedat una mica en l’anonimat.

Realment és sorprenent que no se segueixi amb molta més força aquest llegat de Gaudí.

Sí… Hi ha un parell de tallers, però estan enfocats al hobby, als turistes, a activitats… Sorprèn molt, perquè arreu del món hi ha projectes increïbles al voltant del mosaic. A Xile, per exemple, s’està fent molta obra pública amb mosaic. Hi havia un deute pendent de dir: “Ve molta gent a veure l’obra de Gaudí i com pot ser que no hi hagi ningú que continuï amb el seu llegat?”.

De fet, la teva manera de fer a La Santa Estació va ser molt gaudiniana. Feies servir materials rebutjats. Gaudí utilitzava peces de rebuig de la fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues…

Quan vaig fer aquest projecte, com que sempre em documento molt, havia mirat diversos documentals de Gaudí perquè tota l’obra tingués una coherència. De Gaudí m’interessa molt que fos un visionari i que ja reutilitzés elements, sobres d’altres fàbriques… I jo des de sempre he estat així en la meva obra i en la meva vida. I per això em semblava coherent fer-ho d’aquesta manera. També perquè hi havia poc pressupost.

“Sempre he tendit més a la perifèria que no a ser on hi ha tothom”

Vas aconseguir implicar-hi Ceràmica Sot, el taller on fan els souvenirs oficials de Gaudí…

Sí, un taller familiar de Gràcia. Una persona que els coneixia va aconseguir que em donessin les sobres de les peces que els sortien malament. Per a mi eren un tresor increïble.

Seguint amb el trencadís i l’Hospitalet, el 2020 vas liderar la creació d’un petit mosaic col·lectiu en una jardinera pública situada al davant del bar La Palmera, punt de trobada del barri de Santa Eulàlia. La tria del lloc era per ressaltar un espai que és un epicentre social?

Jo feia 20 anys que veia aquella jardinera horrorosa i tenia uns alumnes que volien aprendre la tècnica del mural. I se’m va ocórrer preguntar a l’Ajuntament si hi podíem fer el mural. Sempre som allà en aquell bar.

Seguint als barris, a les Planes, a tocar de la Florida, des de la Gloria Factoría de Arte vau dirigir una obra feta pel col·lectiu local de dones Mujeres Brillantes. Què és el que et crida més l’atenció de les reaccions de la gent que pot implicar-se en un projecte així? 

Va ser una experiència molt bonica, perquè per a elles era un desafiament fer una cosa que pot semblar complicada per a la gent gran. Però vam trobar la manera perquè totes, més enllà dels problemes de visió o de l’artrosi, per exemple, poguessin fer peces per al mural. I jo anava marcant les directrius.

També has fet el mural La Torrassa Florida, a l’estació de metro de la Torrassa. Aquí el missatge era reivindicar un espai públic que sovint la gent no se l’acaba de fer seu?

Això era un lloc de pas on ningú s’aturava. Era molt lleig. Ara, amb aquesta transformació la gent s’hi para, el mira, el toca, s’hi queda una estona… I permet que tothom que hi ha de pas també pugui participar-hi posant-hi una petita peça.

“Aquí els lloguers comencen a costar entre 1.000 i 1.500 euros. I dius, ‘però si soc a l’Hospitalet!’”

Parlant de llocs, al món cultural es fa referència sovint a la perifèria, que és una paraula que pot donar lloc a moltes interpretacions. En una entrevista explicaves com la part oficial de l’art t’estava cansant i també deies: “Jo estic a la perifèria”. Què et suposa això?

Sempre he tendit més a la perifèria que no a ser on hi ha tothom. Sobretot, en els primers anys aquí, em sentia molt a la perifèria perquè treballava a Barcelona, però tenia la casa a l’Hospitalet. Quan parlava d’aquesta perifèria semblava d’un altre planeta, perquè ningú volia venir aquí. A París veus la perifèria, que és molt més gran, i la gent es desplaça. Tenia una contradicció, perquè m’agradava dir que vivia a la perifèria amb tots els seus beneficis, perquè a banda és una perifèria amable. En 20 minuts vas al centre, a comprar materials…

Un dels objectius de la perifèria, des d’un punt de vista de progrés social, ha de ser deixar de ser perifèria?

Bé… És que hi ha una evolució inevitable que farà que la perifèria en algun moment ho deixi de ser. Aquí ja ho estem veient. Això ho deixa de ser quan els lloguers comencen a costar entre 1.000 i 1.500 euros com al centre de Barcelona. I dius, “però si soc a l’Hospitalet!”. Aquí al costat ara venen pisos de luxe al davant d’un edifici industrial… Coses que no s’entenen. Però sempre m’he considerat de la perifèria a tots els nivells.

Llegeix més continguts com aquest a Cultura B, la plataforma de tendències culturals metropolitanes