De mica en mica anem percebent que l’emergència més flagrant que viu la llengua catalana l’hem de situar entre els joves, que no tenen tots els referents que haurien de tenir per sentir-se completament orgullosos (?) de la seva llengua. Ja sabem com funcionen aquestes coses en plena adolescència: calen fars que ens il·luminin i que ens reafirmin l’atractiu de les nostres conviccions.
Els que estem preocupats per aquest tema posem la lupa sobre TV3, i la televisió pública catalana acaba sent sovint, i amb raó, l’ase dels cops. No hi ha una estratègia lògica per a la realitat juvenil del 2020. Tampoc hi era abans-d’ahir. Ni el 2017. No hi ha massa res. Només hi ha paràlisi, i un tsunami -més audiovisual que democràtic- que ens passa per sobre.
Però, enmig d’aquest panorama tan dantesc, hi ha quelcom que encara m’inquieta més que la inoperància del motor més potent que tenim. I és el paper de les entitats i organitzacions que van néixer exclusivament per defensar el català. A diferència del govern o de TV3, que tenen un miler de prioritats -entre les quals, la salut del català-, aquestes entitats només* tenen una missió en aquesta vida: evitar que passi el que està passant, posar el crit al cel per denunciar la tragèdia, fer de lobbies, remoure-ho tot per aconseguir que el català perduri en un dels seus moments més difícils.
Si ni aquells més interessats a enfortir el català no fan pressió per enfortir-lo, ningú ho farà per amor a l’art, tampoc TV3
I això no crec que s’estigui produint. No es percep, almenys. On són? Per què no les veiem sovint exercint una pressió ferma? Per què no hem llegit cap manifest contundent ni hem viscut cap gran acció que remogui consciències i que insti a la ciutadania i al poder a revertir la situació? Si no hi ha un cop de puny sobre la taula, és molt complicat que res es mogui. Si ni aquells més interessats a enfortir el català no fan pressió per enfortir-lo, ningú ho farà per amor a l’art. Tampoc TV3.
I amb això no vull dir que no s’estigui fent absolutament res en aquest sentit; dono per descomptat que alguna cosa, encara que no hagi transcendit, s’està fent per avançar. Que s’està pressionant. Ho dono per descomptat pensant en la salut de la llengua i, sobretot, en la meva salut mental.
Però és urgent que, davant l’emergència lingüística que estem vivint, ens posem les piles d’una vegada, que siguem actius sense descans. Tothom. Els catalanoparlants, els primers. Les institucions, no cal dir-ho. Però el paper de les entitats és especialment imprescindible, perquè sense la denúncia i la motivació d’aquells que van néixer per denunciar i motivar, el repte se’ns farà encara més colossal del que ja és.
