Han passat dues setmanes des que va començar el nostre confinament. És una paraula ben estranya; pel·liculera, distòpica, apocalíptica, que les circumstàncies han convertit en quotidiana i ja li donem un to quasi col·loquial. Truques als amics i sense adonar-te’n preguntes ràpidament:
-“Com porteu el confinament?”
-“Anar fent, i vosaltres?”
Aquí rau una part de la qüestió. Duri el que duri aquest confinament, aviat ens acostarem a aquell punt crític en què cal deixar de pensar en el que ha passat, per començar a imaginar el futur. És com si ens diguéssim: la meitat del temps per patir-ho i l’altra meitat per superar-ho.
Amb tota seguretat quedarà molt dolor acumulat, i caldrà assumir que viurem el futur amb por. Por per la feina, por per possibles noves malalties, por per la incertesa. Però alhora, s’imposarà la rotunda tenacitat de l’ésser humà i la necessitat biològica de prosseguir el nostre cicle vital.
En qualsevol cas, aventuro que les persones, cadascuna en la seva singularitat, ocuparan un paper més important en el nostre ordre de prioritats. Potser no ens tornarem solidaris i generosos de cop, però segur que les normes, els protocols, els projectes i els plans d’actuació dels municipis, de les entitats i en bona part de les empreses, tindran molt més en compte a la ciutadania.
De ben segur que a les Corts, el debat envers la convivència a la plaça de la Concòrdia, el programa de la Festa Major o la tasca constant de les associacions veïnals no serà la mateixa després de la COVID-19. Els recels i les mirades particulars, els petits i legítims interessos de cadascú hauran de sotmetre’s a noves responsabilitats individuals i col·lectives.
Caldran noves idees i caldrà també iniciar un nou cicle intergeneracional. Els nostres avis i àvies ens ho han donat tot i ara són l’esglaó més feble de la societat. Una part de la incommensurable feina que han fet per la societat haurà de ser rellevada pels més joves.
Les malalties són terribles, però en darrera instància no són altra cosa que un diàleg entre l’ésser humà i la natura. Com a societat hem domesticat l’entorn i per això, la malaltia és també un diàleg entre l’ésser humà i la societat.
