La transició a la democràcia de la dictadura franquista i l’actual estat de les polítiques són la constatació que la democràcia a Espanya està tocada de mort. Se’ls hi veu el llautó. És com les façanes del poble de l’oest que hi havia a Esplugues: per darrere quedava a la vista l’estructura que les mantenia dempeus. Per entabanar ingenus que encara es creuen que Espanya és un estat de dret. La persecució política continua. L’Audiència Nacional és l’hereva del repugnant Tribunal d’Ordre Públic franquista. La legalitat se la van passar per l’arc de triomf amb l’Estatut del 2006, quan el 2010 el TC se’l va carregar, malgrat que tot s’havia fet en la més estricta legalitat. Les negociacions per establir la democràcia a Espanya foren vigilades per la cúpula militar, posant condicions com que l’exèrcit és el garant de la unitat d’Espanya, i algun dia el senyor Herrero de Miñón explicarà què es deia a la carta que li va portar un motorista de l’estat major. Eulàlia Vintró ha dit que en el temps que s’estaven fent les negociacions dels estatuts del País Basc i Catalunya, en les reunions que tenien a l’hotel Palas, quedà clar que els bascos tingueren majors avantatges perquè ETA estava en ple apogeu.
Respectar la llei i els tribunals! Quines lleis i quins tribunals? Amb lleis aclaparadores dictades per una majoria parlamentària que actuà com una piconadora, i uns tribunals triats “ad hoc” entre el personal més addicte a la causa unionista. Les corts franquistes, el novembre de 1976, no es van fer l’harakiri: van transmutar i actualment els seus hereus continuen remenant les cireres.
