N’hi ha que situen l’amor a l’abril, amb l’arribada de Sant Jordi. D’altres al febrer, amb aquella altra festa que déu-n’hi-do. Però l’amor real, el sincer, el que ens eriça la pell i sacseja els sentiments, aquest a Catalunya el vivim al setembre, època daurada de rieres i torrents. És llavors quan ens endinsem de ple en un formidable triangle amorós entre l’home, la meteorologia i el motor. Un triangle passional i barroer que sol acabar, gràcies a déu, al mar.

Bé, tot just hem encetat el mes de setembre, i ja sentim la remor d’una riera que baixa. Una riera que no du aigua, sinó una sentència devastadora. Sense frens, muntanya avall, és a punt d’arribar a la línia de la costa. S’ho endurà tot, no deixarà res dempeus, la geografia i l’estat d’ànim trinxats. Serà una desgràcia ben pronosticada, perfectament apamada pels nostres meteoròlegs de capçalera.

I en aquesta tensa espera, amigues i amics, no diríeu mai on ha deixat aparcat el cotxe l’independentisme.

Efectivament.

Seguint la llarga i consolidada tradició de les nostres terres, l’independentisme ha deixat el cotxe aparcat allà, com un conill immòbil esperant la mossegada de la serp, i ara correm-hi tots a treure la màquina abans que la riuada se l’endugui. A contrarellotge, amb el so de la cavalcada de l’aigua amenaçant-nos els moviments. La gent passa pel costat de la riera i es diu, mira aquell cotxe allà.

L’altre perd la mirada i fa que no amb el cap.

Hi ha un bri d’esperança, però. Sembla que, contra l’aigua de la riera que arribarà des de dalt, s’hi contraposarà l’aigua d’un tsunami que creixerà des de baix. Una batalla aquàtica sense precedents. Bé, tant de bo. En principi, si els càlculs no em fallen, un tsunami ha de superar amb escreix les forces d’una riera. De llarg.

Ja ens explicaran com s’acaba articulant tot plegat, de quina manera han d’unir-se la infinitat de gotes de la gran onada. No és un objectiu fàcil -i menys en el moment anímic actual- però tampoc ho eren algunes victòries -escasses- que s’han aconseguit. Jo el problema gros que hi veig és que, entre l’onada que baixa de dalt i la que puja de baix, allà enmig encara hi tenim el cotxe aparcat.