Ningú està en condicions d’assegurar com acabarà exactament el Procés. El que sí que sabem segur és que, en el pitjor dels casos, s’haurà emportat per davant una certa manera de fer les coses. No vol dir que no es tornin a fer, més o menys igual o pitjor, però en tot cas tot serà diferent.
Millet a la banqueta és la fi dels “senyors de BCN” que es van creure (i creuen encara) ser els amos de la cosa i que ara estan totalment descol·locats. Aquella burgesia o petita burgesia que s’ha anat passant el porró des dels anys 20, primer amb l’avi, després amb el fill que va fer-se franquista i finalment amb el nét que es va fer progre. Són aquells que sempre han estat controlant el sotopaís i a qui l’onada se’ls ha endut pel davant. I és Millet i és Macià Alavedra, aquell catalanisme que la pàtria justificava vendre quadres de dubtosa qualitat a preus d’obres d’art. Aquella catalanor del mirar cap a una altra banda “perquè és que està fent molt pel país”.
La desaparició d’Unió ho explica perfectament. El partit-lobby ja no té espai. La nova realitat l’ha ofegat com quan tapes un foc i el deixes sense oxigen. De la mateixa manera que van tancar les botigues de discos i van desaparèixer els venedors ambulants de CD’s de música i DVD’s de pel·lícules, la feina d’anar a Madrit (concepte) a vendre un mostrari de barrets de copa ja no té cap sentit. Perquè la gent ja no va amb barrets de copa.
Passa igual amb la muda de pell de Convergència a Pedecat per fugir d’aquest passat. Al seu dia Jordi Pujol, coneixedor com ningú de la classe mitjana catalana, fos de tota la vida o acabada d’arribar, va crear el partit de la societat central. I anava sumant majories absolutes. Però aquesta societat ha canviat. Per molts motius: la crisi econòmica endèmica, la revolució digital que ha provocat un canvi social radical, la precarització permanent… I el Procés n’és la prova. El tradicional “ai nena, vols dir” s’ha transformat en una desconnexió desacomplexada i cada cop més evident d’una Espanya que es veu com la imatge i les maneres del passat.
Aquesta Espanya on tot és tan antic que el senyor que guanya eleccions (i que les seguirà guanyant) és aquell que en ple esclat del running i de l’anomenada roba tècnica es dedica a caminar ràpid vestint com quan sortíem als caps de setmana a la muntanya amb el Gordini i a casa hi teníem un televisor Telefunken en blanc i negre, però amb un plàstic de colors davant de la pantalla perquè sembles que allò no era el que era. Un senyor que apareix a la clausura del congrés del seu partit a Catalunya amb una camisa i una americana comprades a la secció clàssica de “Novedades Hermanos Buitrago”, una sastreria de capital de províncies tan antiga que ni La Cubana l’usaria per vestir els personatges d’una nova edició de Les Teresines.
I la gran oferta de canvi de tot això és un PSOE que aquest diumenge ha tret a passejar Alfonso Guerra, Felipe González (que jo diria que ha passat pel planxista), Rubalcaba, Bono, ZP, Ciprià Ciscar, Matilde Fernández… El PSOE del 1982, aparell en estat pur, és la pinya del PSOE que diu que és el futur. Sí, i jo sóc en Joel Joan.
No sé si nosaltres ens en sortirem o no, però el que està clar és que ara mateix Espanya i Catalunya viuen en galàxies diferents. I els espanyols que no es resignen a seguir on (i com) estan, haurien de començar a canviar de bàndol. Com està fent Pablo Iglesias, que alguna cosa ja s’ha ensumat o com Pedro Sánchez, que veu que aquest és l’únic espai que li queda totalment lliure.
No es tracta ja (i no només) de ser indepe o no sinó de passat o futur.
Publicat a El Nacional.cat
