Si a les eleccions nordamericanes només votessin els ciutadans de raça blanca, encara majoritaris en aquell país, Obama no hagués guanyat ni la presidència el 2008 ni la seva reelecció quatre anys després. Com a dada, recordar que un 55% d’americans blancs feren confiança pels dos candidats republicans, mentre que un 45% per l’actual inquilí de la Casa Blanca. Vol dir això que aquest fet resta legitimitat i credibilitat al primer president afroamericà? En cap cas, però si explica un decalatge entre les preferències públiques de la majoria blanca i el de les minories ètniques, negres i d’altres, que han decantat positivament amb el seu vot l’elecció d’Obama. Els estrategs del president demòcrata ho tenien clar i explotaren aquest fet a favor seu. I ben fet que feren, diríem. Aquí el sobiranisme n’hauria de prendre bona nota. I practicar-ho, per cert.

Així, una obvietat que pot resultar incòmoda, rau en el fet que si només votessin catalanoparlants, amb tota probabilitat, les candidatures de Junts pel Si i de la CUP serien clarament majoritàries a les darreres eleccions catalanes. D’altra banda si només haguessin estat els castellanoparlants els que s’haguessin atansat a les urnes, ben lògicament, el resultat hagués diferit significativament de l’escenari anterior, per bé que la golejada electoral aquí es tornaria victòria còmoda sense arribar, ni de bon tros, a la contundència anterior.

També juga un pes important l’element socioeconòmic i l’opinió que té la ciutadania sobre la conducta dels partits en tres eixos avui indissolublement units: crisi econòmica, corrupció i regeneració democràtica. Per una part molt important de l’electorat castellanoparlant ningú ha representat millor que Ciutadans/Ciudadanos la vindicació d’aquesta trilogia. Com sabem el partit de Rivera i ara d’Arrimadas no ha governat enlloc i, en conseqüència, no pot ser acusat de casos de corrupció, de cap mena de protagonisme en l’erupció de la crisi o de responsabilitat amb crisis de bancs, bombolles constructores, xarxes clientelars i llarg etc. No és poca cosa per al moment que vivim i amb tot el que ha caigut, presentar-se a unes eleccions catalanes amb el doble argument: defensem l’espanyolitat a Catalunya i som políticament nets com una patena.

No passem per alt diverses dades, ara sí incontestables: Ciutadans ha obtingut el 72% dels seus vots a la comarca del Barcelonès i a les quatre comarques veïnes (el Baix Llobregat, els dos Vallès i el Maresme), on es concentra el 63% de la població del país. Si observem els resultats en aquestes cinc comarques, observarem que la pujada de Ciutadans s’explica sobretot per les pèrdues, d’una banda, dels dos partits d’esquerres no independentistes (el PSC i ICV) i, de l’altra, del PP. Posats a dir incomoditats és a l’espanyola, que ben poc occitana Vall d’Aran, on els independentistes han tret un pitjor resultat. Per sota del Baix Llobregat i del que vulguin. Dada també per prendre’n nota. Recordem que la candidatura liderada per Inés Arrimadas va ser la més votada en poblacions tan importants com l’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi, Rubí, el Prat, Viladecans, Gavà, Esplugues, Sant Adrià del Besòs, Ripollet i Barberà del Vallès o al districte barceloní de Nou Barris, entre d’altres. No és per prendre-ho de broma i menys encara per fer judicis frívols o d’absurda, per inútil, autocomplaença política. Ahhhh!!! I d’aquestes eleccions, agradi o no és la realitat, ens quedem amb un tràgic fet: Junts pel Sí ha estat clarament incapaç de captar nou vot a l’àrea metropolitana. La llista única ha funcionat a la Catalunya “profunda” on s’inclouen, per cert, molts barris de Barcelona, però ha punxat, com era d’esperar per inexistència de voluntat i d’obres, a la Catalunya castellanoparlant.

La pregunta és: i si, a partir d’ara, voten els unionistes més, què passa? Votaran més els independentistes, i així successivament, fins a arribar a un empat tècnic ad aeternum, o el que seria igual acabar a un carreró sense sortida polític?

Comencem per fer-nos un favor, dir les coses pel seu vertader nom i acceptar la realitat en la seva justa i inequívoca mesura. Altrament no es podrà fer la independència i, menys encara, fer-la amb garanties plenes per tothom. Ara és l’hora de començar a fer les coses ben fetes.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram