Han passat quaranta anys des de les eleccions del 1978 i tenim la sensació que hem retrocedit al 1939. El discurs del líder del PP, Pablo Casado, a la convenció del seu partit va ser demolidor contra Catalunya, la qual, no oblidem, aporta gairebé la quarta part del PIB espanyol.

Ens va dir de tot: racistes, bojos, extremistes radicals i altres adjectius. Quina mala memòria que té aquest jove, acompanyat del seu protector i mentor, l’expresident Aznar. Precisament un personatge que està veient com la majoria dels que el van acompanyar durant els seus anys de govern han estat, i encara estan, rendint comptes amb la justícia.

Curiosament, la seva dona, exalcaldessa de Madrid, haurà d’aclarir una acusació de delicte monetari d’uns vint milions d’euros. Aquests són els que ens assenyalen amb el dit davant de tota l’opinió pública espanyola.

La Generalitat de Catalunya ha creat lleis, després avortades pel propi PP, Ciutadans i el Tribunal Constitucional, que anaven destinades a protegir els ciutadans més necessitats. Parlo, per exemple, de temes com la pobresa energètica, evitar al màxim possible els desdonaments i l’impost a la banca pels habitatges que mantenen buits, entre altres. Tota una declaració d’intencions per a, com a mínim, intentar sortir d’aquestes estadístiques que situen Espanya com un dels països de la Unió Europea on el retrocés del benestar de la població és més evident.

Amb tot, no, senyor Casado, el nostre Govern no és ni racista ni res del que vostè ens encoloma. És el seu partit qui ha afavorit els que, precisament, tenen les butxaques ben plenes. El que ha permès el cas Bankia, menjant-se tots els estalvis dels pensionistes que els havien confiat a aquest banc. El que ha rescatat entitats bancàries a costa, sempre, del gruix de la població. I un llarg etcètera de casos de corrupció sense precedents.

Intentar amagar tot aquest seguit de despropòsits demonitzant Catalunya i els seus ciutadans segur que els dona vots, però a la llarga s’imposarà la veritat i acabaran pagant-ho. Almenys així ho adverteix la dita castellana que segur que el senyor Casado i la gent que l’acompanya coneix molt bé: Quien mal anda mal acaba.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram