La Lliga arriba al seu equador i ens espera una interessantíssima igualtat entre els tres de dalt (Madrid, un sorprenent Sevilla i Barça), i ja més despenjat l’Atlético de Madrid. Des de l’òptica barcelonista, s’ha passat de cert pessimisme a un raonable optimisme. Els vasos comunicants entre Madrid i Barcelona tornen a fer acte de presència. Els madrilenys han entrat, de manera força inesperada, en una minicrisi que va començar precisament al camp del Sevilla, i han vist aturada una extraordinària ratxa d’imbatibilitat de 40 partits. Això probablement els ha creat una mena d’ansietat que ha revertit en imprecisions del seu joc col·lectiu.
No era normal que portessin tants i tants partits sense perdre, algun dia havien de caure, però fa l’efecte que ni els jugadors ni la pròpia afició ho estan entomant bé. Aquest factor, sumat a la plaga de lesions que tenen, pot resultar decisiu per al Barça si sap aprofitar el corrent positiu que enguany ha trobat. I abans que algú pugui buscar excuses, convé aclarir que el tema de les lesions afecta també al conjunt barcelonista: els dos pilars del mig del camp, Iniesta i Busquets, estan fora de combat.
Com sempre caldrà lluitar contra tots els elements, un dels quals són les ajudes arbitrals al Madrid. En la darrera jornada de Lliga en vam tenir l’enèsim exemple. El greuge comparatiu és evident: mentre contra el Màlaga als de Zidane els regalaven un gol en clar fora de joc, a Busquets li feien una esgarrifosa falta a Eibar mereixedora d’expulsió directa, i l’infractor no va veure ni la groga. El de Badia, a més, va resultar lesionat a conseqüència d’aquesta brutal entrada d’Escalante. Però els de Luis Enrique no es rendiran, i en les últimes jornades estem veient que no han perdut ni la voracitat ni l’ambició. Fins i tot jugadors que semblaven ja més que descartats, com Aleix Vidal, s’han sumat a la causa. El de Puigpelat es postula com a lateral dret titular si Sergi Roberto no millora l’irregular rendiment dels últims partits. I una altra sensacional notícia és el ‘retorn’ de Rakitic. El croat, que havia deixat de ser imprescindible, va tornar a demostrar la seva qualitat contra l’Eibar. Fins i tot pot fer de pivot amb solvència, tal com vam poder comprovar a Ipurúa, si fos necessari mentre Busquets estigui de baixa.
Un fet curiós: sembla que com fa dues temporades, Anoeta ha estat el punt d’inflexió. El partit que els blaugranes van empatar a l’estadi guipuscoà fa poques setmanes, i en què van ser molt inferiors als locals, ha servit per despertar l’equip. Des d’aleshores la línia és clarament ascendent, i s’ha recuperat la pressió i la intensitat que es requereixen per optar als títols.
Molt similar a la situació viscuda durant la primera temporada de Luis Enrique a la banqueta. Després d’una derrota, qualificada en aquells moments de desfeta i precisament també a camp de la Reial Societat, el grup va reaccionar d’una manera majestuosa i va acabar conquerint el triplet. Serà qüestió, doncs, de no desaprofitar la dinàmica actual. I que el trident no es constipi.
