Analitzant en general els fets polítics de la setmana passada, constato que aquesta va ser molt reveladora. Tota la campanya de la por engegada per l’Estat es va anar desmuntant com un castell de cartes. Va caure la carta de Juncker, que va resultar ser una potinera manipulació. Va caure el corralito de la Catalunya independent profetitzat dilluns dia 21 pel governador del Banc d’Espanya, i negat el dimecres 23 per ell mateix. Va caure l’amenaça de les pensions, reiterada fins a l’extenuació, però que quatre dies abans dels comicis Rajoy va admetre que no corrien cap risc. I va caure l’amenaça de l’expulsió d’Europa, gràcies a una insospitada entrevista en què Rajoy va evidenciar que les lleis espanyoles i europees ho impossibiliten.

Totes les amenaces s’han demostrat falses. L’estat espanyol ha quedat com el que és, un estat franquista que, malgrat tenir unes formes aparentment homologables, en el fons està molt lluny, molt, de la democràcia. Però això no és cap novetat. Els estudis, llibres i reportatges que fa anys que denuncien l’essència franquista i autoritària de l’estat espanyol es compten per centenars. Només els obtusos o els còmplices neguen aquesta evidència. Però la duresa de la guerra bruta engegada durant aquesta campanya electoral ha provocat alguns danys col·laterals, com la caiguda en picat de la credibilitat dels grans mitjans de comunicació espanyols.

Tal com passa avui després de la contundent victòria independentista de diumenge, només cal fer un recull de les portades d’El Mundo, l’ABC, La Razón i El País per constatar el gran espai donat a la mentida i el minúscul espai dedicat a les rectificacions. Tot això en contraposició dels titulars i les notícies de la premsa europea. De fet, sembla que expliquin eleccions diferents. L’espai de rectificació dels mitjans espanyols ha estat tan minúscul que en alguns casos no ha ni existit. I així ha passat també a les ràdios i televisions estatals. Tots els grans mitjans han fet de portaveus de la mentida, sense manies, sense escrúpols. La traïció als codis deontològics del periodisme ha estat antològica. S’han publicat informes polítics fent-los passar per tècnics, s’han falsejat declaracions i s’ha entrat en una espiral de magnificació dels posicionaments contraris a la independència i silenciament dels posicionaments favorables que ha acabat convertint les informacions en paròdies.

La premsa espanyola sempre ha estat a la cua en credibilitat i prestigi. Així ho constata, per exemple, l’última anàlisi del The Nation de principis de setembre, que afirma que els mitjans espanyols “són els pitjors d’Europa”. Una sentència que ara, un cop passada la campanya, encara seria més contundent. I per què els mitjans espanyols han decidit suïcidar-se d’aquesta manera? Per què han abandonat qualsevol intenció de fer periodisme per passar a ser pamflets d’usar i llençar?

La resposta la va donar Clinton el 1992: “És l’economia, estúpid!”. Actualment, a l’estat espanyol hi ha entre 80 i 90 capçaleres. Però resulta que, en realitat, els amos de totes elles els podem comptar amb els dits de dues mans: no arriben a deu grans grups. I resulta que tots aquests grans grups, tots, o bé han començat a incorporar els bancs als seus consells d’administració o bé han acabat venent-los les seves accions. És a dir, que entre els amos dels grans grups mediàtics espanyols ara hi ha Caixa Bank, Banc Sabadell, Banco Santander, BBVA o HSBC.

I quina ha estat l’actitud de la banca durant la campanya electoral? Doncs la d’afegir-se a la guerra bruta, vet aquí. És a dir, que a l’espai mediàtic espanyol s’hi ha gestat una combinació explosiva: la gana (l’anticatalanisme endèmic del franquisme) i el menjar (les servituds econòmiques bancàries). Si tens molta gana i tens molt menjar, t’acabes empatxant, que és el que els ha passat als grans mitjans espanyols.

Afartar-se inicialment pot ser plaent, però sempre acaba en mal de panxa. Després d’aquesta campanya electoral i els posteriors grans resultats pels partits favorables de la independència, l’empatx mediàtic espanyol ja és irreversible. Han fet de portaveus de la mentida i s’hi han recreat, intentant que tothom s’empassés manipulació rere manipulació. Però les mentides s’han descobert (i es continuaran descobrint perquè qui més qui menys sap llegir i contrastar fets) i totes les grans capçaleres de paper, ràdio i televisió han quedat vergonyosament delatades. Després d’això, passi el que passi en els pròxims 18 mesos, sembla clar que l’espai comunicatiu espanyol i la realitat catalana trigaran molt temps a menjar a la mateixa taula.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram