Els darrers anys, l’assumpte de la participació ha estat esgrimit per polítics, associacions, administracions i veïns com un element necessari i complicat de gestionar. Sempre s’ha estat d’acord, amb fórmules més o menys similars, a incrementar al màxim aquesta participació. I no s’ha aconseguit del tot.
Opinar a través de consells sectorials, professionals, temàtics, adreçar-se pels mecanismes més diversos a l’administració, instàncies, audiències públiques, consells de barri, reunions dirigides… fins i tot queixes a través de Twitter. Els mecanismes de la participació són molts, alguns més implementats que altres, però segueixen prioritzant-se, a l’hora de prendre decisions, aquells actors que més soroll fan, tinguin o no tingui raó. Tinguin o no tinguin tant suport darrere.
Un exemple que copsem darrerament és la suposada oposició total a les terrasses i al turisme per part dels veïns. Nosaltres, en canvi, coneixem molts veïns i veïnes que troben magnífic que el turisme deixi diners a la ciutat; que reconeixen que si Barcelona ha superat els grans embats de la crisi dels darrers anys ha estat gràcies al turisme; i que les terrasses són un dels actius més importants que tenim a Barcelona per gaudir de la ciutat, on s’hi fa vida, on s’hi parla, s’hi tanquen negocis, s’hi cita als amics i a la família.
La nova administració municipal ha incorporat, en alguns consells sectorials, entitats d’altres sectors perquè puguin aportar els seus punts de vista. Ens sembla una mesura interessant, ja que de vegades, des del sector del comerç pot ser que vagi bé conèixer què pensen de les iniciatives que nosaltres proposem altres entitats del sector social, solidari, assistencial, cultural, etc. Així pot passar en molts altres àmbits. Ara bé, amb la ingerència d’alguns actors en àmbits de decisió que no els són directament propis es produeixen alguns desajustos que no em semblen correctes.
A aquests desajustos també hi contribueixen altres elements. Un d’ells, el fet que la participació no sigui del tot ponderada. Val el mateix l’opinió d’una persona que es diu representant d’un col·lectiu de 500, que una que és representant de 15 o 30, però que criden molt. Cal posar-hi remei. Un altre és la pervivència de formes de participació que afavoreixen l’assistència de només un tipus de ciutadans: jubilats, aturats, persones alliberades pel sector associatiu, etc. Aquest fet provoca que s’hagin creat professionals de la participació, que imposen el seu punt de vista.
Cal una reestructuració profunda de la participació amb mecanismes ponderats i tecnològics que permetin una real participació, allunyada de personalismes i de professionals de l’opinió.
