El Corte Inglés ha cedit davant les pressions de l’homofòbia organitzada i ha retirat el famós anunci en què apareixia una família exercint de família. Només han calgut uns quants milers de signatures per tornar a aquella Espanya grisa en què l’Església, a través de les seves innombrables ramificacions, gestionava l’evolució moral de l’espècie.

És trist que encara tinguem les conviccions tan febles. I és encara més trist que qui ens les acabi d’afeblir sigui una rònega escala de veïns com Hazte Oír. Però en aquest article no pretenc parlar d’aquesta pobra gent ni sumar-me a la merescuda condemna a El Corte Inglés per haver caigut en la temptació de retrocedir als anys de la seva creació. Més aviat m’agradaria destacar un fet que, veient el desenllaç final de l’assumpte, pot semblar que no mereix en cap cas ser destacat. Però no deixa de ser important, de veritat. I és que El Corte Inglés va decidir en el seu moment fer un anunci en què hi aparegués una família homoparental.

És important. En un país en què aquest tipus de famílies, com totes les altres que no formen part de la mal anomenada normalitat, són totalment invisibles, no és menor que una gran marca decidís contribuir per un moment a normalitzar les coses (tot i l’error dramàtic posterior). Pels motius que sigui, fins i tot si és per treure’n un profit marquetinià o econòmic, és clau que la societat real sigui real també a les nostres televisions, a les ràdios, als panells del metro o als diaris. I algú allà dalt, alguna ment preclara d’El Corte Inglés, va decidir fer visible aquesta realitat tirant endavant l’espot en qüestió.

Malauradament, però, decisions com aquesta no tenen continuïtat. Es tracta de casos aïllats. Casos aïllats que, a sobre, corren el risc de ser autocensurats immediatament. On són, les famílies homoparentals, en el món publicitari? On són les monoparentals? On són les realitats que s’escapen de la majoria o de la tradició? Per què la publicitat encara no és capaç d’incorporar-ho amb tranquil·litat? Bé, probablement perquè calculen que entrar en aquesta espiral de normalitat i de segle XXI els podria perjudicar quant a vendes. I, si calculen això, és perquè qui té el problema gros és la societat, en conjunt; una societat que encara ha de travessar moltes fronteres mentals. Massa.

Tot plegat acaba sent un peix que es mossega la cua. La publicitat continuarà sense mostrar aquestes realitats per por a conseqüències negatives; però, a la vegada, si sectors amb un poder de persuasió tan gran com el publicitari no aprofiten per educar en aquest sentit, és complicat que les societats acabin canviant a curt termini. Perquè no tot passa per l’educació convencional; l’impacte dels grans mitjans i de les grans empreses és també transcendental en la transformació moral d’un país.

En definitiva, tot això costarà. Costarà molt. Encara no són bons temps per a la normalització de les diversitats familiars. Aquesta setmana, sense anar més lluny, una petita espurna d’esperança amb forma d’anunci publicitari ha acabat apagada pel temor a quatre nostàlgics d’Atapuerca. Imagineu la quantitat ingent de pedra que caldrà picar abans que puguem dir que vivim en un país avançat, divers i, per fi, normal.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram