Les paraules humils porten a la justícia i les superbes a la guerra. Més o menys aquesta és la cita que consta en una de les plaques que trobem a l’estàtua que la Ciutat de Mallorca va erigir al seu fill més il·lustre, l’escriptor i místic Ramon Llull, el Doctor Il·luminat, el cappare de les lletres catalanes. Llull, com a mestre de la llengua, era perfectament conscient del paper poderosíssim que les paraules poden fer, en un sentit o en un altre.
Per alguna raó que se m’escapa, una bona part dels actuals líders polítics opten per l’agressivitat, per les paraules superbes, per tot allò que, des de la perspectiva de Llull, incita a la guerra. Aparentment, ho deuen fer per aprofitar el cabreig d’una part important de la gent enfront del que algú –segurament impròpiament– anomena la classe política. Es tractaria, al cap i a la fi, d’aprofitar la mala maror social per treure’n algun rèdit electoral.
El que se m’escapa, realment, és si efectivament aquest estil té l’estirada electoral que alguns líders polítics creuen… o si, contràriament, com semblaria indicar el sentit comú, no afavoreixen gens ni mica. Aparentment, la majoria de la gent allò que busca és aconseguir les millors condicions de vida per a si mateix i per a les persones pròximes. En aquest sentit, allò que importaria, bàsicament, seria trobar les vies per resoldre els problemes, i promoure la cooperació per damunt de l’enfrontament. Especialment quan l’enfrontament es produeix de manera completament gratuïta.
Els partits polítics, a més, constitueixen, en si mateixos, altaveus. I compten, a més amb altres altaveus, que són els mitjans de comunicació. A les tertúlies polítiques radiofòniques o televisives, en general, es promou l’estil agressiu. Avui dia, a qualsevol tertúlia, proliferen les interrupcions, les actituds maleducades, el fet de trepitjar contínuament la veu de l’altre, les interrupcions, els retrets creuats, i un llarg etcètera que forma part d’un determinat tipus d’espectacle. No es tracta tant de discutir i d’intercanviar idees com d’embrancar-se en una mena de pugilat, on no guanya qui té més idees o qui les sap expressar millor sinó qui té més barra, qui ostenta més capacitat per trepitjar l’altre, qui crida més i qui interromp amb més seguretat.
I això pot despertar la confiança d’algú? La gent pot pensar que l’ajudarà a solucionar els seus problemes algú que crida, que insulta, que interromp, que practica la supèrbia en directe? Ho torno a repetir: se m’escapa. A mi, particularment, aquest estil em genera una profunda desconfiança. I, parlant-ne serenament, la majoria de les persones amb qui ho comento tenen la mateixa sensació que jo mateix. He de dir, emperò, que no n’he fet cap tipus d’indagació que tingui una mínima base científica. Per tant, només puc parlar d’impressions. A l’extrem més esbojarrat, l’estil agressiu es converteix, directament, en incitacions a l’odi. Per sort, dins del món de l’esport es fan contínuament campanyes, i es duen a terme accions per tal de tallar qualsevol incitació a l’odi. Els organismes internacionals que regulen l’esport del futbol ens inciten al respecte. La competició, diuen, no ha d’implicar cap tipus de discriminació ni de vexació de l’adversari. Els esportistes d’elit són exemples per als joves. Els polítics, com totes les persones públiques en general, constitueixen exemples cívics per a bona part dels ciutadans.
No trobo, per tant, acceptable, l’estil agressiu. Conquistar el poder, assaltar l’estat, promoure campanyes agressives, agitar lluites… tot això es troba als antípodes de la política en el millor sentit de la paraula.
Llegeixo les declaracions d’una candidata a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, que diu “després del 9N Mas va tenir un mes de glòria, però al míting de la Vall d’Hebron vam veure l’odi que desperta la seva persona, i aquest odi contra Mas és el que farem servir contra ell en la campanya”. Per mi, aquestes paraules bastarien per no votar algú. Fos qui fos.
