La història es repeteix tossudament. Tot i que amb contextos diferents, es poden fer similituds i paral·lelismes.
En la meva vida laboral sempre m’han caigut malament aquells personatges que en feien un mèrit de solucionar els errors que ells mateixos havien provocat.
Ara resulta que l’Estat espanyol torna a salvar Catalunya, i dic torna perquè el 1939, quan les tropes franquistes entraren a Barcelona, també van dir el mateix que ara, o sigui que ens havien salvat i es mostraren cofois de la gentada que va anar a rebre’ls. Aquell 26 de gener feia fred i no hi havia pa a la ciutat feia dies, i en corre la veu que els franquistes repartirien pa molta gent va anar a veure’ls cansats de passar gana.
En canvi, el 18 de juliol de 1936, quan els militars feixistes van fer un cop d’estat contra el govern legal i legítim de la República, era diumenge i feia calor, la gent de Barcelona era a la platja, passejant per la Rambla i omplint les terrasses del Paral·lel. Ningú volia la guerra.
En resum, que si no haguessin començat la guerra, no s’haurien mort un milió de persones ni tampoc hauria passat gana tanta gent sense necessitat. Per tant, no ens havien de salvar de res.
Ara la magnitud de la tragèdia no ha arribat tan lluny, afortunadament, però el fons és el mateix. Ens tornen a salvar d’una situació que l’Estat espanyol ha provocat.
Deixant de banda un problema polític que no ha sabut resoldre políticament i en no poder encetar una guerra convencional com en altres temps, ha encetat una guerra judicial i econòmica.
En la guerra judicial, però, s’han atrevit (amb Europa mirant cap a un altre costat), a destituir i posar a la presó membres d’un Govern escollit democràticament i líders d’associacions ciutadanes, no ho oblidem.
En la guerra econòmica han anat tan lluny que ara veuen que s’estan llençant pedres al seu propi terrat. Al boicot als productes catalans que ja fa temps que es practica, ara se’ls va ocórrer provocar el pànic empresarial i promulgar una Llei exprés perquè les empreses situades a Catalunya canviessin la seva seu fora del Principat com si aquí hi hagués una inseguretat jurídica i social, totalment inexistent a la realitat.
Al “mantra” tan utilitzat de “las empresas se van de Cataluña”, ara resulta que empresaris i economistes els reclamen que les empreses tornin a Catalunya i no saben com revertir aquesta situació.
Però de cara a les eleccions del 21-D segueixen amb el “mantra” de “la culpa de todo la ha tenido el procés y el 155 ha sido la salvación”. Res més lluny de la realitat; si mireu tots els indicadors econòmics de Catalunya, tant de l’INE com de l’IDESCAT, veureu com en els darrers 4 anys i fins al setembre del 2017 els índexs econòmics de Catalunya eren de creixement i l’atur sempre per sota de la resta de l’Estat en 4 punts.
La davallada del mes d’octubre demostra que és precisament la repressió del procés i l’aplicació del 155 el que ha provocat el retrocés de l’economia catalana. L’administració pública a Catalunya està aturada i, per tant, no es poden tirar endavant nous projectes ni públics ni privats que requereixen el vistiplau dels organismes corresponents, etc.
Ara s’adonen que això també està afectant l’economia espanyola. Si vols ous, no pots matar la gallina.
