No tinc gens d’interès a entrar a discutir la xifra d’assistents a la mani de la Via Laietana de Barcelona. Però crec interessant recordar que l’últim 11 de setembre, un observatori vinculat a Societat Civil Catalana, organitzadors de l’acte del 8 d’octubre, va dir que hi havia 225 mil persones. Per tant Aragó i Passeig de Gràcia plens de banda a banda són 225 mil persones i la Via Laietana en són 900 mil. Perfecte, res a dir. I si al títol hi he posat “minoria silenciosa” és perquè així s’autoqualificaven als anuncis de premsa on convocaven la mani.
No tinc gens d’interès a aprofitar per fer servir l’argument que s’utilitza sovint per desqualificar les manis indepes: sí, sí, en són un milió, però 6 s’han quedat a casa. És un argument que frega el patetisme constitucional.
No tinc gens d’interès a criminalitzar les persones que hi han assistit, ni discutir si ha vingut molta gent de fora, ni si la mani la convocaven grups ultres, ni si hi ha hagut un munt de salutacions feixistes… La immensa majoria de la gent que hi ha anat ho ha fet convençuda que havia d’anar-hi per defensar la unitat d’Espanya. I em sembla molt bé que ho hagin fet. Massa cops hem vist com el sentiment d’aquestes persones era utilitzat per gent molt estranya. Ha de ser depriment estar a favor d’una causa i veure que la pancarta que diu defensar-la la duen Victoria Álvarez i Josep Anglada. És com si en una mani indepe, la pancarta la dugués la dona que afirma ser filla de Dalí. Horripilant!
Per tant, m’és igual si n’eren 30 mil o 900 mil i si entre els assistents hi havia grups molt ultres. El cas és que avui han sortit al carrer molts catalans. Alguns dels quals segurament van votar diumenge, encara que sigui per càlcul de probabilitats. Com el dia 3 en va sortir molts altres pensant una cosa totalment diferent. Com l’1 d’octubre en van sortir més de dos milions per votar, sabent que podien ser apallissats.
El que sí que m’interessa és si l’existència d’aquestes dues Catalunyes pressuposa tenir una societat fracturada, com defensen sobretot els unionistes radicals (per cert, una hipotètica màquina per detectar unionistes radicals ho tindria molt fàcil: si usa la paraula “seny”, anomena Espriu i parla de societat catalana fracturada, 100% de possibilitats que ho sigui).
Fins fa 10 anys (com per posar una data), ningú parlava d’una Catalunya fracturada. El primer que va parlar de “desafecció” de Catalunya vers Espanya va ser José Montilla. Va ser el 7 de novembre del 2007 a Madrid, al Foro Nueva Economia. Aquell dia, en plena crisi de Rodalies, el llavors president de la Generalitat va afirmar que “l’estat d’ànim col·lectiu que planeja sobre Catalunya és de cabreig, recel, escepticisme i pessimisme” i va demanar “una resposta política clara, sòlida, i convincent des de les institucions de l’Estat si es vol evitar un allunyament de Catalunya que podria ser irreversible”. Allà ningú li va fer cas, naturalment.
Una altra interessant aportació al tema va fer-la José María Aznar, també un mes de novembre, però del 2012, cinc anys després. A la presentació del primer volum de les seves memòries: “Antes se romperá la unidad de Cataluña que la de España”.
Per tant, 1/ estaven avisats que Catalunya estava farta. I per algú tan poc sospitós de sediciós com Jose Montilla i 2/ el primer que planteja la idea de la “societat trencada” és l’aznarisme identitari. I, a partir d’aquell moment, ni ells, ni els seus mitjans de comunicació han parat de repetir-la. O sigui, segons el sector més radical del nacionalisme espanyol, mentre una part important de la societat va callar, tot va anar bé. Quan aquesta gent va començar a protestar i a manifestar-se, la societat va fracturar-se. Típic comportament del maltractador: “et pego perquè em fas enfadar. Si no em fas enfadar, la nostra relació serà perfecta”.
El 8 d’octubre ha sortit al carrer una part de la societat catalana. I l’altra s’ha quedat a casa. Com altres dies passa al revés. ¿Realment això és un senyal de societat madura o només són els desitjos d’un nacionalisme espanyol xenòfob i identitari que ha segrestat des de fa anys la manera de ser espanyol i que vol destruir el nostre país? Jo voto per la primera opció.
Publicat a El Nacional.cat
