Com cada setmana, el català va tornar a ser un tema de galdosa conversa a TV3, i els desesperats defensors de la llengua, acusats de tota mena d’intoleràncies. Aquest cop, la polèmica ha vingut arran de l’entrevista a l’exconsellera Vilallonga al FAQS del passat dissabte 5 de setembre: el canvi de llengua, l’ús del català a TV3, la idoneïtat o no d’alertar de segons quines tendències, etc. Res nou.

El cas és que tot plegat ha estat prou atractiu per a la colla afamada de sempre. Han sortit, fidels a la crida de la natura, i han començat a gesticular sobre la precària situació del castellà a Catalunya i sobre el maltractament que rep aquesta tremolosa llengua a la televisió pública catalana (l’únic peix amb cara i ulls que, a contracorrent i rodejat de fauna de tota mena, emet en català).

Ells volen que el castellà tingui una bona presència fins i tot a TV3. Volen que no quedi dempeus ni el més mínim baluard televisiu d’una llengua minoritzada. Disfressats de falses víctimes, parlen de drets (pausa dramàtica) i esgrimeixen la seva vulnerabilitat com a ciutadans, una vulnerabilitat que es desmunta amb mitja dada. No cal ni una dada sencera. Mitja dada.

Un cop han fet el seu discurs en contra de la llengua dèbil, utilitzen arguments de l’estil de “si el català va resistir 40 anys de dictadura, com no ha de sobreviure ara” per justificar les seves demandes. I ho van repetint perquè els sembla un argument realment brillant. Saben perfectament que una bona globalització pot ser més letal que una bona dictadura, però troben que l’argument és prou vistós per passejar-lo sense gaires manies.

El català es defensa parlant-lo i normalitzant-lo, convertint-lo en un idioma vertical i horitzontal

I, finalment, reblen el clau amb una bona dosi de cinisme: es declaren defensors del català… perquè ells també el parlen. Com si parlar-lo et protegís moralment de totes les iniciatives que després impulsis per erradicar-lo. Com si voler destruir la llengua des de la pròpia llengua fos més disculpable o menys esgarrifós.

És molt cansat haver d’aguantar tanta humiliació diària en la situació d’emergència en què ens trobem, i per això crec que, a aquestes alçades, als lingüicides que corren pel país se’ls ha de començar a anomenar pel seu nom. Els que treballen més o menys activament per apagar una llengua han de començar a ser considerats com a tals. Perquè el que promouen és una destrucció cultural que en qualsevol altre sector seria abastament condemnada. I, sobretot, perquè no se n’amaguen. Per tant, el mínim és que els ho reconeguem i els ho recordem. Vostè treballa per fer extingir una llengua mil·lenària.

No tinguem por ni vergonya d’acusar-los, que no ens faci por ni vergonya denunciar les seves intencions. Perquè ells no tenen cap por ni cap vergonya a l’hora de reivindicar l’arraconament i la desaparició del català.

El català es defensa parlant-lo i normalitzant-lo, convertint-lo en un idioma vertical i horitzontal, ja ho sabem. I en el nostre dia a dia individual no hem de desviar-nos del camí ni convertir-nos en persones agres. Però contra els ufanosos que volen extingir-lo davant dels nostres ulls, siguem més valents, no en deixem passar ni una, mostrem-los tal com són. Alcem la veu d’una vegada, perquè som l’única veu que ens queda.