La Covid-19 ha vingut per dir-nos unes quantes coses. Moltes. La primera, que per garantir la seguretat humana de res serveix la militarització de la vida ni la cursa armamentista. Que durant segles hem posat la seguretat en les mans equivocades, i ja va sent hora que les prioritats de dedicació dels pressupostos públics i de la saviesa científica dels humans estiguin al servei de la vida. Ras i curt, que cal invertir en les autèntiques infraestructures de seguretat, que són, principalment, sistemes sanitaris públic sòlids i ben dotats, per al dia a dia i per a les contingències. I que les armes realment útils no són els fusells i les bombes, sinó eines com la prevenció, els drets per a una vida saludable, els respiradors i la investigació contra malalties. Que en comptes de tancs necessitem UCIs i en comptes de soldats entrenats i armats per a guerres mortíferes més personal sanitari, correctament dotat, per al salvament de vides.

La segona cosa que ens ha vingut a dir la Covid-19 és que s’ha acabat això que les cures per al sosteniment de la vida no ocupin el lloc primordial que els toca, que estiguin invisibilitzades, poc valorades, precaritzades i menystingudes. Des de l’ecofeminisme ja fa molts anys que es denuncia i reclama, i el feminisme combatiu dels darrers anys es mobilitza a tot el món per reivindicar-ho. Però ha calgut la tragèdia de la Covid-19 per viure’n una demostració pràctica. Cruel i molt dolorosa, però alliçonadora: de sobte han quedat al descobert quines són les feines més essencials i que ens proveeixen del més bàsic per viure.

Per garantir la seguretat humana de res serveix la militarització de la vida ni la cursa armamentista

De sobte la realitat de la dependència d’unes persones vers les altres ha ocupat un dels llocs més rellevants a la cadena de les preocupacions. Les criatures, la gent gran, les persones malaltes, les persones amb diversitats funcionals i intel·lectuals… Tothom té algú a prop que necessita una altra persona per poder sobreviure. El tancament de llars d’infants i d’escoles coincidint amb la protecció de les persones majors de 65 anys ha posat al descobert un sistema econòmic i social que viu d’esquena a la criança i al suport a la infància i adolescència. I en conjunt, la Covid-19 ha mostrat totes les debilitats de la nostra organització social i econòmica per fer front a la cura de la vida, des del naixement fins a l’envelliment.

I de sobte, també, oficis menys valorats han passat a ser de prioritat absoluta. A part dels sanitaris, l’alimentació i la neteja han pujat al rànquing del més preuat. Alimentació i productes bàsics de cura de la salut, inclosa la protecció amb vestimenta i recursos de climatització a la intempèrie i a dins d’habitatges. La cadena es va fent gran, ja ho coneixem, i inclou fins i tot el manteniment per al subministrament o les neveres, el transport, i així aniríem connectant tots els oficis i cadenes de producció.

Però cal centrar-se ara en aquestes tres, la neteja, la cura de les persones dependents (incloses les criatures) i el proveïment d’alimentació, tres àmbits que aquests dies han agafat un protagonisme mai vist, fins al punt que el propi exèrcit, per posar un exemple, davant l’evidència de la seva inutilitat com a ens per a la salvaguarda de la vida, s’està intentant fer lloc dins la feina de netejar.

De sobte han quedat al descobert quines són les feines més essencials i que ens proveeixen del més bàsic per viure

Netejar. Neteja com a higiene dels nostres cossos, dels nostres hàbitats i dels nostres espais comuns. Neteja per desinfectar i aturar la cadena de transmissió. Neteja que puja al primer lloc de l’ordre de prioritats, quan fins ara estava a l’últim. Milers de treballadores de la neteja amb sous precaris, o dins l’economia submergida, sense dret a prestacions, milers d’auxiliars i cuidadores a residències per fer la higiene de persones malaltes o dependents, amb les pitjors condicions laborals del sector, i milers de treballadores per mantenir nets els equipaments sanitaris, hotelers, educatius, o a l’espai públic. Fa pocs dies l’Encarna, una treballadora que escombrava el carrer i buidava papereres, rebia aplaudiments d’heroïna. La seva feina és dura i fins ara no existia tanta consciència de com d’important és. Ja fa anys que el moviment de les Kellys ha posat en evidència que tot el sistema turístic que compta amb preus competitius per a la indústria hotelera se sustenta en un sistema d’explotació de la baula de la cadena més essencial: la neteja de les habitacions. Ara són de les primeres que han quedat sense feina.

No acabaríem, la lliçó de la Covid-19 és clara. Aquests oficis són primordials per al sosteniment de la vida, de la salut i de qualsevol activitat econòmica. No poden ser els més desvalorats i malpagats, no ens podem permetre precaritzar-los. Però ho hem estat fent al llarg de tota la vida i les conseqüències són devastadores també per a milions de persones, moltes, majoritàriament, dones.

Lliçons que han de fer canviar el sistema econòmic i social, que han de capgirar l’ordre mundial, les estructures de poder i de desigualtats humanes. I aquí, des dels municipis, des de la proximitat de la política a peu de carrer, hi tenim molt a dir i a fer.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram