Les societats són desiguals, les van crear elits per “canalitzar” la majoria. Les seves normes van impedir el més bàsic per no deixar pensar. Es van enginyar el millor argument: el Suprem. Les cúpules eclesiàstiques van donar la mà a legisladors i rics, formant l’equip dominant en tots els racons de la Terra. A sobre, van descobrir la culpa, aquest invent tan poc generós, com canta Andrés Calamaro. Si una cosa dolenta passava, no era per atzar sinó perquè es feia malament. Així va aparèixer el pecat, transferir la culpa a l’impotent. El pes de la veu era infinitament just. La justícia i els tribunals eren una invenció de gents complicades que embullaven, sempre, les coses dels pobres; el silenci, llavors, era el més prudent en un temps sense escrúpols que enterrava segles amb la seva visió doctrinal.
En les darreres èpoques s’han invertit els termes: ara, el que ens passa és culpa dels altres. No obstant això, el truc del poder no està desarmat, tot i la responsabilitat de polítics, rics o policies, segueixen condemnats a l’infern els immigrants, els infidels, el feminisme, i moltes altres persones, velles, joves, petites.
Vivim en contaminació, les idees són víctimes, i quan ens fem conscients d’aquesta condició, l’esperança és l’opció que ens allibera de l’absurd. Camus escrivia: “l’absurd és el pecat”, aquest esforç per la inutilitat.
Necessitem detectar injustícies, tenir sentit de la vergonya, que Marx deia que era una revolució
Necessitem detectar les injustícies, tenir sentit de la vergonya; “tenir vergonya és una revolució”, va opinar Marx. Malgrat tot, les autoritats se saben adaptar als temps, cada vegada es mouen millor en el secretisme. Avortament-eutanàsia-vacunes… Segueixen els mateixos anant a països llunyans pagant els serveis, a la resta ens toca esperar les lleis i, mentrestant, uns entren i altres surten de la presó, no tot pot ser discutit. El vell sintagma es manté: les escombraries de la riquesa la mengen els països pobres, augmenta el rebut de la llum.
La jerarquia catòlica mai va expressar desacord –nihil obstat– als qui mataven per la gràcia de Déu. Ho van fer amb els religiosos rebels, rojos, socials o amb els penedits (han vist Retorn al Paradís, de Mark Robson?). “És increïble la crueltat humana”, ha comentat el Papa Francesc. El sacerdot Giordano Bruno va ser cremat viu en proposar que la humanitat no era el centre de l’univers.
Caldria denunciar l’església per tot el mal que ens ha fet. Un insolent bolxevic, Anatoli Lunacharski, fiscal de la Revolució Russa, va asseure Déu a la banqueta dels acusats per crims contra la humanitat. Encara que la defensa va al·legar trastorns psíquics, va ser condemnat.
Una cosa que fa la mort és que destaqui més la vida, l’afany per conviure. Aquell bolxevic va ser nomenat ambaixador a l’Espanya de la II República. Potser un altre argument dels colpistes del 36.
