Entre l’espasa i la paret hi ha un país on habiten els miracles. No hi ha més opció que creure en ell. Eduardo el va trobar no fa gaire per casualitat; la famosa frase del vell Einstein va reviure de sobte en la seva curiositat nua de prejudicis, i es va adonar que era cert, que és imprescindible una biblioteca.

Ell, que venia de ser expulsat del menjador social perquè cobrava una prestació mínima, va prioritzar el menjar i va abandonar l’habitació on dormia per esperar el més urgent: sentir de primera mà com es mou el silenci de la nit.

Allà va descobrir Tintín, aquest xaval adult que desgranava emocionants misteris; Corto Maltès, l’últim representant d’un món desaparegut fa molts anys; el Capitán Trueno lluitant entre cantonades en ombra per portar-nos una llibertat impensable… Submergits en un món d’imatges, darrere les cobertes, s’obre un univers per explorar més enllà dels murs, i al costat d’altres companyes, s’instruïa en els menesters socials acariciant lletres amb la punta dels dits, xiuxiuejant un so sord, com si aprengués a llegir.

Llavors aquest lloc es converteix en una treva de la derrota. Gairebé místics, els cossos imperfectes donen voltes entre les parets. No és obra de l’atzar, això només ho pot aconseguir un déu enigmàtic entre el va costum de buscar un sentit a aquest món tan impenetrable. Sembla com si preparessin una història minuciosa sobre el seu futur, un tractat que es podria recollir com un llibre perdut on escapar-se de fosques malediccions que els conduïssin a profunds túnels, com llibres enganyosos.

Una comunitat sense lletres és un espai sense horitzons. El pretext és molt més que protegir-se del fred, de la calor, de la mala gent o d’una desaforada esperança. Allà en la comoditat de les butaques i la tranquil·litat del sofà, és on la paraula ciutadania aconsegueix un sentit autèntic, un pelegrinatge a la recerca d’un llarg somni. Per aquest afany fa bona falta la mirada maternal de la directora, el gest amable de l’empatia que sempre haurà de fer front al comentari narcisista de les petites diferències.

Després, amb certa intolerància, les autoritats presents, com una secta blasfema, es veuran obligades a informar de les ordres extremes: hem de tancar. Amb la seva infància perduda a sobre, surten per trobar el seu lloc a l’infern. Aniquilats a la nit impia, infinitament solitaris, insisteixen en una divinitat que delira, i marxen, pelegrins del no-res, a aquest altre habitatge, untant-se en la pell els diaris del dia. Hi haurà més ganes de saber?

Els que s’atreveixin a jutjar els limitats, que sàpiguen que hi ha eterns viatgers que travessen qualsevol direcció, com nòmades, amb el mateix desordre que alegra la solitud. Molta gent petita es mor a la vora del pou del qual mai no ha pogut sortir. Eduardo se n’ha anat aquest estiu mort de fred, però content de ser una mica més savi. Ens va llegar aquesta orfandat absurda que tant costa d’empassar-se. Tant de bo la seva memòria suri pel menjador dels que no són res, i sobretot, que acompanyi a pessics els que fan ús legal de l’estupidesa.