Quan portem jugat gairebé un terç de temporada, i cert aire de pessimisme comença a envair l’ambient, aflora i molt la importància del de Fuentealbilla. Absent dels terrenys de joc des de fa unes quantes setmanes per culpa de la lesió provocada per Enzo Pérez al partit de Mestalla, l’equip troba a faltar cada vegada més la seva participació. Val a dir que altres baixes com les de Piqué, Alba o Umtiti han estat igualment rellevants i han pesat com un llast. Però el concurs del manxec és especialment cabdal en aquest equip.
Integrant del probablement millor mig del camp de la història del Barça, juntament amb Xavi i Busquets en l’era Guardiola, Iniesta ha sabut reinventar-se i adaptar-se al nou rol que li ha demanat Luis Enrique. Sense perdre la seva màgia habitual, ara ho acompanya d’un brutal desplegament físic que el fa ser insubstituïble en els esquemes del tècnic asturià. I clar, si ell no hi és, el desgovern en l’equip és notori. Aquest ha estat segurament un dels principals motius que expliquen la irregularitat dels últims partits. Iniesta és capaç d’assumir la batuta i, tal com feia el millor Xavi, accelerar o alentir el joc dels seus companys segons les necessitats del moment.
Per pal·liar la seva absència a la mitja, ni André Gomes, ni Denis Suárez ni Rafinha han aportat ni de lluny les prestacions del geni manxec. I és significatiu que els fitxatges, que en teoria venien a millorar la qualitat global del col·lectiu, a hores d’ara no hagin tingut una gran incidència en clau positiva. Potser l’únic Umtiti, però les lesions li han impedit refermar-se.
Digne no deixa de ser un suplent d’Alba com ho era Adriano, i comencem a entendre perquè el PSG es va desfer d’un futbolista tan jove; Gomes encara no ha mostrat res particular que el faci mereixedor de la titularitat en l’onze de gala barcelonista; tampoc Arda aporta gaires coses, més enllà d’exhibir una tècnica depurada però poc productiva; Denis encara està verd; Aleix Vidal, com ja sabem, no compta per a l’entrenador; i Alcácer no està en condicions, sobretot per autoestima, d’inquietar cap dels integrants del trident. Cillessen és un cas a part, ja que el seu ha estat un fitxatge ben estrany tenint un Ter Stegen que jugarà tots els partits importants de la temporada.
Sigui com sigui, les noves adquisicions necessiten encara temps per créixer al costat de veterans com Iniesta. Si seran capaços o no, el temps ho dirà, però el de Fuentealbilla és ara per ara un dels millors mestres de cerimònies per a tots ells. I per tant, la seva rellevància en el grup és molt gran. Un símptoma claríssim el vam veure en el duel contra el Màlaga, en què el Barça es va passar tota la segona part penjant pilotes a l’olla. Ni el fet de jugar amb un jugador més en el tram final de partit va canviar aquest vulgar guió. Ningú assumia la responsabilitat creativa, i Piqué va anar cap amunt a rematar tot el que caigués a l’àrea del Màlaga. Una manca de recursos que hauria de fer reflexionar el cos tècnic.
Sí, la baixa d’Iniesta està resultant vital, però hi ha errors de concepte que difícilment es resoldran quan ell torni. És feina de tots trobar la tecla que no ens faci perdre el tren de la temporada.
