El govern al menjador de casa decidint qui pot seure i qui no a la nostra taula a dinar. En alguns llocs sis persones, en d’altres menys. Una bombolla, dues bombolles, tres bombolles. Casuística vària, no acabaríem si haguéssim de fer-ne la llista sencera.

No és aquest fet la dimensió més dramàtica de la pandèmia, certament. Però mereix ser destacat per no oblidar fins a quin punt les decisions dels governs per fer front a les conseqüències sanitàries de la Covid-19 suposen, de retruc, l’eliminació temporal dels drets fonamentals de les persones. En aquest cas el dret a la intimitat. El castell més sagrat de la persona, el seu domicili, ha estat expropiat, violat. No és una opinió. És un fet. Una altra cosa és que amb la pandèmia pel mig s’hi pugui estar a favor, en contra, o no sap no contesta. Però el fet no canvia: el castell sagrat de la persona, casa seva, ha estat expropiat.

No ens ve de nou. El primer confinament va ser molt pitjor. Llavors vam convertir els domicilis en presons. No és que no poguéssim obrir la porta a tercers, és que no ens la podíem obrir a nosaltres mateixos per sortir-ne.

Podríem no quedar-nos aquí. Si fa la llista de decisions que ni tan sols imaginava que algun dia no podria prendre per vostè mateix, no donaria l’abast. Entre elles, moltes que només són molèsties –no poder anar on vols–, altres que poden convertir-se en un veritable problema de subsistència –no poder treballar– i algunes que qüestionen les bases de la nostra societat pretesament humanista –no poder acompanyar els malalts en els seus moments més complicats o donar la mà als nostres morts per acomiadar-los com voldríem–.

Són coses de la Covid-19 i de la manera de fer-hi front. No hi ha judici en la descripció, però val la pena almenys deixar escrit què suposa. El resum ve a ser que com a individus hem estat anorreats temporalment, que les nostres vides han quedat en mans de les decisions col·lectives que pren el governant i que tot això ha passat amb l’aquiescència majoritària de la ciutadania, que ho ha vist en general bé perquè l’objectiu final és protegir la nostra salut col·lectiva.

Les úniques crítiques que s’han sentit amb força han estat de matriu econòmica. En la mesura que es limiten els drets, l’activitat productiva i el consum se’n ressenten, es destrueix el PIB, la gent s’empobreix, les empreses tanquen i, al final del carrer, serà tan gros el problema econòmic que també impactarà sobre la salut de les persones.

Aquests arguments economicistes, sòlids, es van fer un forat de seguida. I són els que expliquen els equilibris que intenten fer els governs entre les mesures restrictives i la necessitat d’obrir la mà. Qui millor ho ha expressat és el mateix secretari de salut pública de la Generalitat, Josep Maria Argimon, que va dir que si fóssim un país ric, tot estaria tancat, però que no podríem pagar-ho. És en aquest equilibri sanitari-econòmic que ens seguim movent. El millor exemple van ser les mesures aperturistes del període nadalenc, sabent, com sabien els governs, que se’n pagarien les conseqüències. Així doncs, economia i salut menjant-se tot el protagonisme.

Sense els drets que donen la capacitat d’actuar en llibertat, el nostre món passa a ser impossible

Però les qüestions referides als drets fonamentals de les persones no han captat cap atenció a l’hora de decidir les mesures que s’havien de prendre. No han tingut –i no tenen– gens d’importància gairebé per a ningú. Gregàriament s’ha acceptat que cal fer allò que calgui perquè és en nom del bé i ja no hi ha res més a dir. Punt final. Però, en canvi, resulta pertinent obrir aquesta conversa. I més ara que l’amenaça de les noves soques del virus comencen a fer evident que la sortida del túnel, que imaginàvem propera, pot estar més lluny del que voldríem creure.

Per ridiculitzar aquest tipus de preocupacions sobre els drets fonamentals –un d’ells convidar a casa qui et roti per fer allò que et roti– sempre es podrà argumentar que si et mors per culpa de la pandèmia, no tindràs drets pels quals preocupar-te. I que, per això, davant d’un tema sanitari no hi ha altre camí que circular sense mirar pels retrovisors, perquè tots els mals que provocaràs seran menors que el que procures evitar.

És un argument difícil de rebatre, certament. Però segueix sense estalviar-nos les preguntes i, en particular, quin és el nostre lloc al món en tant que individus, més enllà de la col·lectivitat i l’obligat, obsessiu i en certa manera malaltís gregarisme de les societats modernes.

Perquè té derivades profundes. Una d’elles, donar per bo que mentre l’Estat omnipotent es preocupi per nosaltres, tota la resta és qüestió menor i menyspreable. I, per contra, la veritat és que, sense l’individu resistint i mantenint el catàleg de drets que donen al seu jo més íntim la capacitat d’actuar en llibertat, el nostre món passa a ser impossible. I és el model xinès, autoritari i dictatorial, el que es declara formalment guanyador en tant que més efectiu per a algunes coses.

No exagerem. No hem arribat aquí i no cal esverar-se més del compte abans d’hora. Però sense les preguntes que seguim sense fer-nos i negant-nos a obrir el debat permanent sobre drets fonamentals és més fàcil que hi puguem anar lliscant. I ve a tomb de nou el senyor Josep Maria Argimon, que també ens ha avisat amb totes les lletres que haurem de vigilar els governs de prop quan tot això passi. Perquè, segons ell, s’hauran acostumat a prendre decisions coercitives sense que ningú se n’hagi queixat i això els pot resultar temptador. Si estem avisats, almenys fem-nos les preguntes.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram