No es pot negar que hem començat ­l’any ben entretinguts, i que els addictes als telenotícies i a la lectura de premsa hem de posar-hi hores si volem estar regularment ben informats del que passa. Com que la simple enumeració de coses i casos em faria exhaurir l’espai que em donen i la paciència dels lectors, em limitaré a enunciar-ne un parell dels que trobo més notables.
La primera de les grosses ha passat a can PSC. Tres diputats han considerat que havien de votar sobre un tema de país d’acord amb el que els dictava la seva consciència. I, ja de passada, d’acord amb el que els socialistes nostrats duien en el programa electoral. La història és prou coneguda, i encara no s’ha acabat. Les convulsions al carrer Nicaragua prenen proporcions sísmiques. Entre d’altres raons, perquè es va descobrint que els tres contestataris no estan sols, i que hi ha altres companys de partit que pensen com ells. Ha començat un moviment que amenaça amb fer miques un partit que no fa pas gaire acumulava unes quotes de poder insòlites.
El segon esdeveniment ha estat l’anunci que el ministeri d’Indústria ha imposat el tall de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. Cap sorpresa, si volen que els ho digui, tenint en compte com va anar tot allò de TV3 i de Canal 9, i vista l’afició dels populars valencians a tancar mitjans de comunicació. Especialment, si aquests mitjans s’expressen en català. Aquella frase del clàssic, posada al dia per Joan Fuster, que ve a dir “puix que parla català, vejam què diu”, és transformada per la bel·ligerància popular en “puix que parla català, garrotada seca”. Deu ser la manera singular com interpreten la disposició al diàleg repetidament anunciada pel senyor Rajoy Brey. O potser és que ja és això el que volia dir i resulta que les autoritats de la Generalitat de baix són fidels exegetes del discurs presidencial i fervorosos intèrprets de la seva voluntat.
Què tenen en comú ambdós casos? Doncs el rerefons de la qüestió nacional, del procés que els catalans hem posat en marxa i que els adversaris, i també els enemics, no saben com aturar. Que uns diputats pretenguin escoltar més la veu dels seus electors que la dels que manen al seu partit hauria de ser motiu de reflexió, i no tan sols per als socialistes, sinó per al conjunt dels polítics d’aquest país i del veí. I que el govern de l’estat acrediti una vegada més que no està disposat a fer ni la més mínima concessió a la cultura i la llengua catalanes també hauria de fer pensar.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram