Me la vaig trobar al parc, jugant amb els seus dos gossos, i ens vam saludar. Duia una jaqueta vermella i uns texans. Uns dies més tard, amb un vent carregat de pols i de pol·len d’aquests que et fan perdre les ganes de respirar, vaig creuar-me un altre cop amb la seva mirada alegre i dolça. Els seus dos gossos, pendents d’ella, semblaven els seus escortes, clavats al seu costat. Em vaig atrevir a quelcom més que un somriure i li vaig preguntar el nom dels animalets, i si eren tan bons com semblaven. La Maria portava la mateixa jaqueta vermella. No era un bon dia per fer petar la xerrada i em vaig proposar convidar-la a un cafè un altre dia, en un altre moment. Aquesta mena de coses que ens passen pel cap i que sempre posposem perquè sempre anem amb presses.
Va passar un temps abans no la vaig tornar a veure. Un drama havia trasbalsat la seva vida, però jo no ho sabia. La Maria tornava a passejar pel carrer; pel parc amb la seva jaqueta vermella. De seguida vaig notar que alguna cosa havia canviat. Estava més encongida, més prima, més fràgil… I és que la Maria té seixanta-vuit anys i una llarga vida laboral a les espatlles. El seu monyo al cap ja no estava recollit a la perfecció, la seva jaqueta es veia més arrugada i la seva mirada increïblement dolça estava travessada per una tristesa infinita.
I és que, ara, la Maria ja no té casa. M’ho explica davant d’un cafè. Actualment, la Maria es passa tot el dia al carrer. La preocupa més la situació dels seus companys de vida que la seva pròpia. Els animals no són benvinguts als centres d’acollida. És tot el que li queda des que la seva vida anterior va naufragar. L’amor que li donen i l’afecte incondicional que té per a ells la manté dempeus. Tant és així que no accepta separar-se d’ells ni per un minut i s’estima més rondar pels carrers des del matí i fins molt tard per evitar-los el traumatisme d’acabar en una gàbia en una gossera. A la nit se’n fa càrrec el seu fill quan torna de la feina. L’un és molt vellet i la necessita més que mai. Crec que sense els seus gossets la Maria s’hauria enfonsat.
Tot s’ha tornat molt complicat per a la Maria des que va perdre la feina, i encara més des que va perdre la seva llar.
Divendres 21 d’abril la Maria havia de ser desnonada per Promontoria Coliseum, una immobiliària controlada al 100% pel fons voltor Cerberus. La PAH de Barcelona va aconseguir aturar el desnonament in extremis, tot i la insistència de la comitiva i els Mossos d’Esquadra, que no volen “discutir les lleis”. La Maria té dret a un lloguer social gràcies a la normativa antidesnonaments catalana (Lleis 24/2015 i 1/2022), que obliga els grans tenidors d’habitatge –com bancs i fons voltors– a oferir un lloguer social a les famílies que demostren situació de vulnerabilitat abans de desnonar-les, tant en casos d’impagament de lloguer o d’hipoteca com de finalització de contracte d’arrendament.
La crisi residencial, protagonitzada ara per la bombolla del lloguer, ha estat provocada pels mateixos que van provocar l’anterior crisi hipotecària
Una família més hipotecada víctima de la crisi. La Maria fa més de 15 anys que viu en aquest pis, situat al carrer Bac de Roda, al barri de Sant Martí de Barcelona. De fet, era de la seva propietat. Com tantes altres famílies en aquest país, es va hipotecar per tenir un sostre amb la CAM el 2007, que posteriorment va cedir el crèdit al Banc Sabadell. El 2013, per culpa de la crisi econòmica, va deixar de pagar i el banc va subhastar l’habitatge, i a ella li va quedar un deute de 139.000 euros. Durant tot aquest temps, la Maria, acompanyada per la PAH de Barcelona, va intentar negociar una dació en pagament, però l’única resposta del banc va ser proposar-li un reallotjament, tot i que l’entitat mai va arribar a ensenyar-li cap pis ni a fer-li una proposta formal.
Amb el temps, el Banc Sabadell va crear amb Cerberus la societat Promontoria Coliseum, a la qual va transferir la propietat de milers de pisos, entre ells el de la Maria. Des de llavors, el fons s’ha negat a oferir-li cap alternativa més enllà del desnonament. Així mateix, l’afectada ha denunciat la situació davant l’Ajuntament de Barcelona perquè sancioni Promontoria d’acord amb la Llei 24/2015.
Aquest cas demostra que la crisi residencial, protagonitzada ara per la bombolla del lloguer, ha estat provocada pels mateixos que van provocar l’anterior crisi hipotecària, que segueixen sense haver pagat per la seva nefasta gestió i que ara pretenen continuar enriquint-se a costa de famílies com la de la Maria.
Malgrat la recent reforma relativa als drets dels animals (article 333 bis), que reconeix els nostres companys com a “éssers vius dotats de sensibilitat” i que estableix les obligacions dels propietaris –”el propietari, posseïdor o titular de qualsevol altre dret sobre un animal ha d’exercir els seus drets i els seus deures de cures respectant la seva qualitat de ser sensible, assegurant el seu benestar conforme a les característiques de cada espècie i respectant les limitacions establertes en aquesta i altres normes vigents”–, no s’ha pogut aconseguir, de part de les administracions, un reallotjament per a la Maria que li permeti exercir aquest dret ara ja consolidat. Ara que la seva situació precària l’obliga a desplaçar-se per acudir a cites, no ho pot fer en transport públic, ja que no està permès viatjar amb dos animals. Avui dia, la Maria continua deambulant pels carrers dotze hores al dia, doblement víctima d’un sistema inhumà.
Continuarem acompanyant-la i ajudant-la fins que trobem una solució per a ella i els seus estimats gossos.
Ànims Maria! No estàs sola.
Frédérique Brion, activista de la PAH de Barcelona
