Aquest mes de setembre serà, sense cap mena de dubte, el mes de la qüestió catalana dintre de l’ empantanegada política espanyola. No podem oblidar que la crisi política, econòmica i social a l’Estat espanyol no és només la crisi del bipartidisme i de la manca de cultura política de coalició. Catalunya i la manca del seu reconeixement com a nació diferent i diferenciada, no només políticament, sinó també econòmicament i socialment, i la seva persecució política a través de les altes institucions de l’Estat, és l’element nuclear de les causes del bloqueig de la política espanyola.
L’obsessió dogmàtica i malaltissa de la superestructura de l’Estat espanyol de no voler reconèixer el dret a decidir (el dret a l’autodeterminació dels pobles amb tots els ets i uts), és la característica principal que converteix la democràcia espanyola en un sistema polític de molt baixa qualitat democràtica, social i moral. De fet, no és “la qüestió catalana tradicional” el problema que no deixa modernitzar Espanya; sinó que Catalunya és la qüestió central per excel·lència, que impedeix un model polític -més enllà de les diverses ideologies- amb legitimitat democràtica i llibertat política de debò, com pot ser per exemple el Regne Unit.
En síntesi, la qüestió de fons que impedeix la regeneració democràtica i política a l’Estat espanyol és Catalunya, que també ha de canviar molt, millorar en diversos aspectes econòmics i socials, però la nostra nació ja fa molts anys hauria de ser un Estat independent de la UE. Catalunya ha de ser definitivament “el Sud del Nord” d’Europa, en comptes de seguir pidolant per esdevenir el líder d’un Estat espanyol reaccionari, que ha perdut completament el Nord.
