Fa tres anys que el gallec em va comentar en el seu hortet improvisat: “Això no pinta bé”. Es referia als seus veïns alegals. Al Diego no li agradaven les multituds, ni el soroll ni tant moviment de ferralla. Potser per això, al final, el va atendre aquell àngel que sovint reclamava. Va deixar òrfenes algunes coliflors, cols i espinacs. El van trobar fregit una nit de gelada.

L’art de la supervivència és la suma de quilòmetres de pell al llarg d’aquest teatre angoixat en formes de vida profunda i cruel que discorre indiferent pels mars i illes desventurades per acabar en espais de reclusió i condemna. A la nau infernal s’imposa el càstig de foc: Déu i el Diable en conjunció idèntica, renovada, mà a mà busquen en la nit el reflex d’un temps remot, “el pecat de la impúdica nuesa, l’abundància d’ociositat, partitures lascives darrere de vicis i la fascinació pel mal”, malediccions resumides en el Catecisme que es canten en certes esglésies. Però en els escots de l’hivern, sense calefacció, l’alè no fa olor de menta sinó de descomposició agra bressolada per una música amarga. Gestes de la misèria. Un drap de gasa crema sense flama socarrant-se lentament. Cau al costat d’un munt de robes i un llençol brut s’esquinça en pluja d’espurnes confuses. Fa olor d’oli bullint. Alguns salten per les finestres per no seguir encallats a les escales. El sutge esborra les imatges. Bocins de cartó suren en l’extrem de les flames i cauen sobre la galeria plena de gent amuntegada que crida encallada, arrossegada entre remolins. Ombres que s’allarguen cap a una mort que s’aproxima girant en un vertigen boig, dins d’una aurèola d’irrealitat, dansa macabra sota un cel infinit que concedeix a les consciències una profunda pregunta.

Arriben les dotacions. Una esplendor de fum és l’estampa de signes negres al cel. El secret es revelarà després de l’actuació maquinal d’una pròtesi, el dron que il·luminarà la veritat implacable d’aquest malson que va arrencar fa anys sota la conjura d’una lluita desigual.

El veïnatge, abans notaris de l’amenaça i ara, ja, forenses de l’ensorrament, mostren en els ulls passions diverses: alguns, la ferocitat còrnia del moment, iris estremits per la pena, pupil·les de ràbia; parpelles cansades, retines de desemparament i, més tard, el tedi que acompanya el final de l’horror.

A fora, buscant sentit a la manca de sentit, alguna mentida blanca poc elaborada, una mitja veritat inadequada per partidista… Altres coses defineixen, afortunadament, la política i la religió. Un malestar de fa molt de temps reclamat deixarà temors i dubtes quan tot es redueixi a cendres fredes. El triomf dels fantasmes.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram