Hi ha una Espanya -també dins de Catalunya- disposada a tot. Disposada a fer el que faci falta per garantir la imposició i la supervivència de les seves idees. I el que faci falta inclou qualsevol via, també la violenta, també la que crèiem superada quan ens intentàvem convèncer que la història no es repeteix i que la humanitat -en minúscula i en majúscula- avança.

Aquest discurs pessimista, però, no sol ser compartit entre els demòcrates. Continua imperant la convicció que res del que va passar durant el segle XX és repetible: “Ets un exagerat”, “però com vols que torni a passar allò?”. I per soldar aquesta convicció s’introdueixen a la conversa conceptes com Europa, la modernitat, les noves generacions o la humanitat i el segle XXI (com si fos garantia de res formar part d’aquest segle tòxic pel que fa a la protecció global dels drets humans).

Cap d’aquests conceptes em genera confiança. Crec sincerament que, el dia que aquesta gent decideixi alçar-se, Europa no aconseguirà evitar res, perquè prèviament ja l’hauran deslegitimada i fins i tot potser n’hauran prescindit. En tot cas, Europa pot avui retardar l’escomesa. Però quan creguin que han d’alçar-se, s’alçaran. El que tenen al cap és mil cops més important que un simple club d’estats.

Quan Iglesias va mencionar Aina Vidal i el Congrés va esclatar en aplaudiments, bona part de la dreta va restar muda

Tampoc crec que les noves generacions siguin més demòcrates o pacifistes que les anteriors. Al contrari, són molt més dèbils ideològicament, influenciables per un populisme que, via xarxes socials, adquireixen massivament i a la carta. Som més vulnerables i radicals, embogim més per defensar idees concretes, i, sobretot, escoltem menys. Ens modulem uns discursos que retroalimentem amb la nostra gent, la que diu el que volem sentir, i tendim a ignorar els mons paral·lels i a combatre’ls sense filtres quan ens els trobem enmig del camí.

I, finalment, hi ha la qüestió de la humanitat. L’altre dia es va fer evident a la investidura de Pedro Sánchez. Quan Iglesias va mencionar Aina Vidal i el Congrés va esclatar en aplaudiments, bona part de la dreta va restar muda. Després, alguns, alliçonats per les crítiques, van intentar esmenar-ho durant les seves intervencions. Però el mal, expressat amb sinceritat quan tocava, ja estava fet.

Si fins i tot consideren enemiga a una jove que acaba d’anunciar que lluita contra el càncer, si ni amb ella els surt de dins un bri d’empatia, si ni ella mereix la més mínima estima o consideració perquè per sobre de tot hi ha la bandera, ¿quin filtre humà els queda? ¿Què els frenarà d’agafar una arma, després, per defensar aquesta bandera? ¿Què podrà impedir-los que disparin contra qui no se la sent seva?

Diria que res. Ni una Europa prescindible, ni aquest segle XXI dantesc, ni molt menys un entorn mediàtic i social que acompanyarà el seu dit fins al gatell. Tant de bo m’equivoqui.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram