Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana. Escolta el dinovè prec desesperat que, fins i tot en la llengua de l’imperi, vol llençar-te aquesta pobra ànima que ja no sap per on més arrossegar la seva pena.

Segurament hauràs vist que hem llençat una última bengala a l’aire. Un crit de socors que es basa a demanar permís a una institució com el Senat per pronunciar-hi, si us plau, una conferència sobre el referèndum. Sí, Espanya, som així. Un cop atrapats en les arenes movedisses, sabem moure’ns-hi amb gràcia. Tenim el do de l’enfonsament poètic.

Però sàpigues que aquesta és l’última. La darrera humiliació. No comptàvem a haver de demanar torn de paraula als morts, però ho farem. Tocarem os. Perquè tingueu clar fins on arriba el nostre lliri, un lliri crescut, ferm, olorós, d’un blanc pur, ple de bones intencions. Anirem a la porta del cementiri, a l’última porta que ens quedava per trucar, i hi trucarem. Però, surtis o no a obrir, sàpigues que llavors el mal ja estarà fet; perquè, folls de desesperació, ens hauràs dut fins a aquella porta. La porta de l’escarni.

T’has ben equivocat, Espanya. Massa has pensat en ton honor i massa poc en el teu viure. Oh, trista Espanya. Tot ho perderes, no tens ningú. Espanya, Espanya, retorna en tu, arrenca el plor de mare. No has volgut ni tan sols estalviar-nos haver de caure en un gest tan trist com és suplicar quatre monedes a una cambra agonitzant. Has volgut que ens passés pel cap la idea de recórrer al Senat. Al Senat, Espanya. I això no t’ho perdonarem mai. No t’ho perdonaràs mai.

On ets, Espanya. No et veiem enlloc. No sents la nostra veu atronadora. No entens aquesta llengua que et parla entre perills. No n’entens cap que no sigui la teva. Has desaprès a entendre els teus fills. Ho has desaprès gairebé tot. Adéu, Espanya.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram