Estem vivint uns moments molt intensos i molt interessants que poden marcar, definitivament, el nostre esdevenidor col·lectiu. Són uns moments autènticament històrics que haurien de significar que l’any 2014 ja fos, definitivament, l’any de l’inici de la llibertat nacional de debò per a Catalunya. L’any que hauria de marcar l’avenç definitiu cap a la sobirania plena. Anem força bé, ja que segons totes les enquestes l’opció a favor de la independència, l’opció a favor d’un sí en majúscules, clar, nítid i diàfan, cada dia guanya més adeptes.

Però compte, no ens podem refiar: encara ens cal més enfortiment, un enfortiment quantitatiu i qualitatiu. Encara és necessari arribar a tots els racons del país per convèncer més catalans dubtosos. Encara hem de fer molta més feina i, sobretot, pedagogia, per arribar a tots els indecisos possibles i explicar-los que el procés sobiranista no va en contra de ningú, sinó que és quelcom a favor d’una millora general del país en el seu conjunt.

En aquests moments, a finals del 2013, el terme històric implica que hem de començar a prendre decisions històriques. Però per consolidar aquesta opció abans és necessari que ens enfortim de debò. Que el pensament i la ideologia independentista agafi múscul i arreli arreu del país; i també, si és possible, que s’internacionalitzi pels quatre punts cardinals del planeta. Tot això és cabdal perquè ja estem veient com, des de la societat civil, es demana als partits polítics diligència, celeritat i concreció. De fet, l’anomenada Declaració de novembre de l’ANC i la proposta de pregunta “vol que Catalunya sigui un Estat independent?”, és un exemple palmari d’aquesta exigència i pressió –molt legítima- als partits polítics catalans per tal d’anar al gra.

Doncs bé, al meu entendre, això és positiu pel país, és just, necessari i molt adient. Perquè tenim alguns polítics adormits i d’altres de dubtosos; i el pitjor de tot, uns quants que treballen per l’unionisme, per l’espanyolisme assimilacionista d’una forma oculta i, dia rere dia, ens ofereixen bou per bèstia grossa. Cal dir també, en veu alta, que tots els polítics catalans no són iguals. De fet, una destacable majoria està compromesa amb el procés i es mulla de debò pel país.

En síntesi, travessem moments clau per al futur de la nostra estimada nació catalana. Ja hem cremat moltes etapes, però ens calen més blindatges per tal de fer possible que el procés sigui totalment irreversible. Ja sabem que vivim en un país amb graus diferents de consciència nacional, però malgrat això, per assegurar l’objectiu de la independència ara i aquí és imprescindible un enfortiment quantitatiu i qualitatiu social i territorial de tot el corpus polític de l’independentisme real. Aquest reforç ideològic i moral és el que ens ha de permetre assolir satisfactòriament les nostres fites en un 2014, en què res no serà fàcil.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram