Ara l’ase dels cops és l’Albert Boadella, pobre. La gent el veu actuant a la porta de la casa de Puigdemont amb aquella gestualitat tan prepuberal i de seguida s’hi acarnissa. No hi ha pietat. Se li diu de tot. Que si és un pallasso, com si això fos dolent. Que si només provoca vergonya aliena, com si ell no busqués desesperadament provocar, sigui el que sigui.

I, compte, en molts casos les crítiques tenen tot el sentit del món. El personatge s’hi presta, cada vegada més excèntric i desfasat tot ell. En el fons no té massa misteri: és allò tan sabut de la decadència; passa a tothom, ningú se n’escapa. No hi ha res tan democràtic com la decadència, fixeu-vos-hi. A tothom li arriba en algun moment, tard o d’hora. De cop, deixes de tenir aquella brillantor i ets l’única persona al món que ho ignora.

Ara bé, jo necessito trencar una llança a favor d’Albert Boadella. I vull fer-ho amb contundència, perquè crec que el motiu s’ho val.

Segur que aquestes setmanes heu patit la tabarra de Tabàrnia. N’heu vist les petiteses, la mediocritat, tot allò que els seus integrants expressen a crits en cadascuna de les seves performances. Segur que ha caigut sobre vostre l’essència de Tabàrnia, tota aquella cosa. Tabàrnia, el gran invent. La jugada mestra. L’escac i mat. Doncs bé: Albert Boadella, el seu màxim promotor, és l’únic que no s’ho creu.

Des del primer moment va vendre Tabàrnia com un oasi de sarcasme, una conya més o menys simpàtica per posar contra les cordes (?) l’independentisme… i al final, entre les seves files, només ell ha acabat tractant l’assumpte com a paròdia. ¡Qui podia imaginar-se que tota la tropa que s’hi ha sumat aixecaria la bandera de Tabàrnia amb tanta convicció i seriositat!

I és que veure tot el que s’ha vist aquestes setmanes no és tan desolador pels fets en concret sinó per la veracitat i sinceritat amb què s’han produït. Crec que el primer sorprès ha estat el mateix Boadella, que ho observa amb una certa fascinació. I això l’honora, ni que sigui des d’un punt de vista comparatiu. El circ que munta, tan lluny de la veritat, el dignifica.

Albert, aguanta. Malgrat la multitud de tabarnesos reals que t’envolten, resisteix. Inesperadament, ets l’únic raig de normalitat enmig de tanta desesperació. No arribis a creure’t mai la teva pròpia obra. Que la decadència no et devori del tot.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram