Un psicòleg de presons afirma: “És molt difícil la feina amb els pedòfils. És una parafília que podem analitzar i, si tenim molta sort i comptem amb l’ajuda del pres, ajudem a establir paràmetres de conducta que miren de minimitzar la reincidència quan surt al carrer. Però un pedòfil lliure és un perill públic. Fins i tot aquells casos que accedeixen a seguir un tractament químic voluntari.”
No és casualitat que aquest professional vulgui mantenir l’anonimat perquè la seva afirmació entra en contradicció amb la suposada funció última de l’empresonament, la reinserció social, i perquè implica que el sistema judicial imposa penes que tanquen un expedient però deixen una causa oberta.
I cada vegada que assistim a un nou judici de pedofília sentim l’amargor d’història repetida i de solució per descobrir. Però assistim, sobretot, a la indefensió reiterada de la víctima.
Fa dies hem pogut veure el somriure beatífic de Pere Barceló, l’excapellà de la població mallorquina de Can Picafort condemnat per pedòfil. Somreia, potser, perquè gràcies al pacte amb el ministeri fiscal ha vist reduïda la petició de pena de 42 a 6 anys de presó.
A la darrera jornada del judici, Barceló es va mostrar penedit, que diríem que és el mínim, i s’ha permès afirmar, parlant de la víctima, que mai no li ha tingut cap ràbia i que li desitja el millor a ella i a la seva família. L’excapellà -condició aconseguida en ser expulsat de l’Església-, va reconèixer que les violacions van començar quan la nena tenia deu anys.
La víctima va declarar durant el judici protegida per una mampara i potser el més dolorós de la seva exposició és com una nena de dotze anys va arribar a negar els fets davant de la policia per exculpar l’agressor. Aquella nena, que avui té 28 anys, estava convençuda que no la creuria ningú. Ni tan sols els seus pares.
Els experts haurien d’explicar quines solucions poden imaginar per mantenir els pedòfils allunyats dels més petits, però el conjunt de la societat -des de les famílies fins als tribunals, passant per l’escola- hauria de garantir un sistema immediat de protecció i hauria de garantir, sobretot, un ambient social de confiança, identificació i reconeixement del patiment de les persones més petites, per tallar de soca-rel una tortura d’aquestes característiques.
I sobre Pere Barceló, i els peres barceló d’arreu, em sento incapaç d’emetre un judici racional sobre allò que li cal i mereix. Sí que em sembla que 6 anys a la presó, en el millor dels casos, és una pena que costa d’encaixar amb una sentència que parla d’un “delicte continuat d’agressió sexual amb penetració bucal i accés carnal a una menor de 12 anys”.
