No us enganyo, perquè no puc: he fet campanya anti-Colau, he votat Trias i he perdut les eleccions a Barcelona. Però estic més content que un gínjol. Ho estic per moltes, moltes, moltes raons. Aniré a pams: Colau guanya a Barcelona, però no pot governar d’esquena al resultat extraordinari del sobiranisme. Sense CUP i ERC no és possible tirar endavant res. Ciutadans hereta cinc dels sis regidors del PP; el federalista PSC passa d’onze a quatre –patapam!–, la CUP entra amb força i ERC només queda per darrere de Ciutadans, gràcies a la bestiesa de CiU de demanar a Reagrupament que es presentés per debilitar Bosch –aquests quasi 6.000 vots haguessin fet ERC tercera força política–.
Cal que deixin governar la kaleshi, i que es trobi davant dels morros un fet indiscutible: que les males praxis i les corrupteles, més que dels polítics interins a l’Ajuntament, neixen d’un funcionariat enganxat com una paparra a la impunitat del “yo sigo”, particularment de la Guàrdia Urbana. Si Colau fot neteja de personal i de multes i de les de “porque lo digo yo”, ja haurem avançat molt. Jo penso ser lleial a l’alcaldessa, si ella ho és amb Catalunya. Quedi dit.
El cas de Colau, i dels Podemos, i de tota l’esquerra de carrer que ha fotut enlaire Lampedusa arreu de l’estat, significa que la gent es deixa prendre el pèl, però fins a un punt. El rescat de la Banca, els desnonaments, i la befa a la intel·ligència que ha perpetrat el PP els ha esclatat als nassos. Ostres, tu! Que els hem fotut fora dels Països Catalans! Si el Banc Central europeu segueix donant diner barat –i afavorint les inversions, el dòlar segueix baix, afavorint les exportacions–, el petroli segueix baix –relaxant el dèficit comercial–, i Europa segueix comprant deute espanyol, els quatre eixos de la recuperació macroeconòmica que deia Rajoy que era gràcies al seu lideratge, l’esquerra del 15-M es posarà la medalla de l’èxit econòmic. I jo em partiré el cul de riure.
A Catalunya els partits per la independència passen d’un milió de vots a un milió quatre-cents, i els unionistes d’un milió dos-cents a nou-cents mil. Digui el que digui La Vanguàrdia, el Cuní o el Garcia Albiol. I els vots indignats? Amb qui s’alinearan? Són tres-cents cinquanta mil, ni que votessin en clau espanyola se’n sortirien. És cert que hi ha l’amenaça de la ulsterització, aquests ajuntaments del PSC primer i Ciutadans segons, però l’ascens de CUP i ERC a l’àrea metropolitana és innegable i obro una ampolla de xampany ara mateix per saludar-lo! L’única cosa que ens ha caigut al damunt és que la independència no depèn tant de Convergència i Unió com de tots.
Però quan tinc un atac de priapisme absolut és quan miro els resultats al País Valencià i a les Illes. Visca! Visca! Visca la terra! En Bauzà, la Rita, els Fabra reculen vers l’horitzó. A veure si obren l’espai d’emissió a TV3 –amb tota la reciprocitat que es vulgui–, i garantim que no tornin a guanyar els enemics de la pàtria. Que el PP s’ha fotut una galeta que des de la UCD no havíem vist. I us deixo que avui haig d’anar a comprar una ensaïmada, orxata, fartons i Trankimazin per acabar d’entomar això de Barcelona. Això si, amb il·lusió.
