David Fernàndez

«El preu que es paga per viure
quan més pobre ix més car»
Ovidi Montllor

Darrer i cinquè dilluns del gener de 2022 i es reconfirma la pujada ininterrompuda de tot plegat –cinisme, macrogranges i extrema dreta inclosos. Gener costerut com mai, ara que per posar la bugada o el calefactor hem de consultar el parquet borsari de les hores vall i recórrer als remeis casolans –que mai caduquen, perennes– de les àvies. I això que ja hem perdut el compte, retransmès en estricte directe a cada telenotícies, de quants cops ha pujat la llum el darrer dia. Mostra aleatòria de la subhasta a l’alça en la qual vivim, a u de gener el preu electritzant era tres vegades més gran que el del primer dia de l’any de 2021. En la darrera dècada, l’aigua s’ha enfilat un 70%. I en pocs mesos, el preu de la bombona de butà ha crescut un 33% respecte del darrer hivern. L’oli d’oliva s’ha encarit un 25%. I els combustibles, un 30%. No serà per dades d’infart. El desembre, l’IPC marcava una pujada històrica del 6,7%. Ahir van comprovar, els que tenen sort de tenir nòmina, que els salaris, en canvi, només s’han actualitzat a un 1,68% més aquest gener. Els comptes no ens surten –a ells, sí, és clar, per això desquadren els de la majoria.

Amb el preu de la vida inflacionada a raó d’un 5% addicional, només cal parar l’orella al que denuncia Marea Pensionista, aclarint que el que s’anuncia com a pujada de les pensions és una pèrdua material estricta de poder adquisitiu. Si tot puja un 5% i les pensions només un 2,5%, no cal ser Einstein per saber que els números no quadren i que ens venen bou per bèstia grossa. Cal afegir el de sempre enmig de l’espessor metropolitana: que la vida i les desigualtats sempre van per barris i no és mai el mateix on cau aquesta grossa inversa i com es reparteix l’altra pedreà inflacionista, que no dona res, només pren. L’Evangeli segons Sant Lluc sempre treu el cap al gener: a qui més té, més se li donarà; a qui poc té, se li traurà el poc que li quedi. Mentre Europa, en aquest cas, sí que els mira –als Pujol, als Borbons– i llança un cable vergonyós als evasors fiscals, ordenant retornar dos milions d’euros a qui els tenia amagats a Andorra. Per prescripció delictiva; el que mai caduca ni prescriu és la desigualtat. Gener infaust, doncs. I esclaridor. Alguns fan l’estiu en ple hivern: a l’agost la previsió de beneficis nets per a 2021 d’Endesa, Iberdrola i Naturgy s’estimava en quasi 7.000 milions d’euros.

Tot és inversament proporcional i sempre puja el cost de la vida en paral·lel a la pujada exorbitada dels beneficis de les grans empreses, les de sempre, les que controlen el cotarro i, rere un cicle de privatitzacions i desregulacions, van aconseguir que el que eren serveis públics fonamentals passessin a ser tipificats com a serveis essencials on posar la mà i la pistola. Atracaments a plena llum. Això passava el 1997, de la mà del PP de José María Aznar i Rodrigo Rato, però per suprema ordre europea neoliberal. Liberalització del sector elèctric, li varen dir, amb la falsa promesa que es feia pel nostre bé, perquè els preus baixessin –i bla, bla, bla. No cal fer spoilers de com va acabar tot plegat. De tant privatitzar-ho tot ens quedarem sense res. Canibalisme en potència. Vampirisme a l’engròs. I unes quantes portes giratòries dels que firmaren aquelles liberalitzacions exprés i acabaren l’endemà en el butacó d’un consell d’administració. En els darrers vint anys les elèctriques han guanyat la gèlida xifra de 112.000 milions d’euros en beneficis nets, mentre ens llevem sospesant que la propera bugada millor posar-la a les sis del matí.

De tant privatitzar-ho tot ens quedarem sense res. Canibalisme en potència. Vampirisme a l’engròs. I unes quantes portes giratòries

Tanmateix, la pujada de gener, per a molts, no és circumstancial ni passatgera i durarà durament, sense treva, fins al proper hivern. Viuen en un gener permanent, com altres ho fan en un agost perpetu. Gener, paradoxalment, és temps de dades i informes contraposats. És el moment cruïlla habitual on el Fòrum de Davos diu la seva –enguany no, suspès fins al maig per la pandèmia– i Oxfam diu la contrària, amb la seva anàlisi anual sobre les desigualtats globals: enguany detalla que, des de 1995, l’1% més ric del planeta ha acaparat prop de vint vegades més riquesa global que la meitat més pobra de la humanitat. I que les desigualtats maten –a raó d’una persona cada quatre segons.

No serà per informes. Aviat, parlant de fets on fa massa que fem molt tard, es presentarà el darrer Informe Foessa sobre els efectes de la covid en les desigualtats socials. Totes les temences anticipades i les pitjors previsions s’han complert puntualment: en pandèmia s’ha aguditzat l’empobriment i les llars sense cap ingrés estable, ha crescut la bretxa de gènere, l’exclusió impacta el triple en la migració, s’ha consolidat la desconnexió i apagada digital de moltes llars, massa jovent viu en un present no future i la diferència entre els que més tenen i els que menys ha augmentat un 25%. Gener permanent: tres de cada deu famílies s’han vist obligades a reduir les despeses habituals en alimentació, roba i calçat. I Catalunya és una de les societats més afectades.

Calendari d’advent i d’adversitats, amb el rerefons inequívoc de la crisi i fallida d’un model malbaratador, desigual i hiperconsumista –insostenibilitat, degradació i depravació–, dijous passat al Saló de Cent de Barcelona es retia homenatge, amb la medalla d’or al mèrit civil a títol pòstum, a dos imprescindibles que als nords del sud i als suds del nord feien el mateix: Pere Casaldàliga –«no n’hi ha prou amb ser creient, s’ha de ser creïble»– i Manel Pousa, Pare Manel. Amb escassa presència oficial –quatre de quaranta-un regidors–, al final del lliurament s’escolava la melodia d’una antiga cançó: «Seria tot un detall / Tot un símptoma d’urbanitat / Que no perdessin sempre els mateixos / I que heretessin els desheretats». No serà aquest gener. No encara.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram