Com si ingressessis en una misteriosa secta secreta, quan ets pare se t’obre tot un món ocult a la simple vista dels mortals sense descendència. I no em refereixo només a la versatilitat de les tovalloletes humides –que també–, sinó al dolor que pots arribar a sentir en músculs que no eres conscient que tenies o el mal que causa veure patir el teu fill, encara que sigui intentant obrir la tapa del iogurt.
El teu fill cau a terra i a tu et fa mal el cos sencer. Ell plora i tu sents com se t’asseca l’ànima. T’enganya i et preguntes qui de la família de la teva parella li deu haver ensenyat a mentir. Suspèn un examen i t’imagines mantenint-lo tota la vida perquè és massa soca i mai arribarà a tenir una feina digna. I així tot.
Llavors, quan creus que l’aclaparadora motxilla de la paternitat no admet més inseguretats, l’apuntes a jugar a futbol confiant que així ell espavilarà i tu podràs descansar una estona i, de sobte, aprens una nova lliçó parental: si el nivell de joc del teu fill està per sota de la mitjana, ja pots anar contractant un bon psicòleg perquè venen corbes.
Els personatges més cabrons d’El senyor de les mosques et semblaran Teletubbies comparats amb alguns companys d’equip del teu fill si aquest no està fi passant-la, xutant a porteria o tallant l’atac dels rivals. I tot es converteix en un cercle viciós en el qual el teu fill encara té més desencerts perquè l’incomoda la pressió dels companys, i l’equip actua com si ell no estigués al camp o fent-li evident, un cop més, les seves mancances com solen dir-ho els nens: xisclant i sense gaires pal·liatius.
I, quan arribes a aquest punt, et preguntes: “Què està fallant, a part del meu fill enviant la pilota a la graderia quan apunta a porteria?” Perquè, d’acord, la genètica és la que és i segurament el meu fill ho tindrà complicat per fitxar, ja no pel Barça, sinó ni tan sols per la Unió Esportiva de la Palma de Cervelló, però on ha anat a parar l’esperit d’equip, la solidaritat i l’aprenentatge en valors? Ens omplim la boca parlant de team building a la feina i d’educació per projectes a l’escola, però després uns xiquets agafen una pilota i passem del bonisme a competir en una mena de Mad Max a vida o mort.
Ens omplim la boca parlant de team building a la feina i d’educació per projectes a l’escola, però després uns xiquets agafen una pilota i passem del bonisme a competir a vida o mort
D’acord que els nens han d’aprendre a gestionar les emocions i ser conscients de les seves limitacions en determinats àmbits de la vida, però no podem pretendre que la mateixa criatura que rep a l’escola una educació endolcida com si visqués a la ciutat de Haribo, després, a l’hora de practicar un esport, aprengui a apanyar-se sol com un petit Tarzan enmig de la selva, a base d’anar adquirint skills entre garrotada i garrotada.
Al futbol infantil hi ha molta pressió, no només dins del camp, sinó també a les grades i a casa, possiblement perquè estem idolatrant en excés als “Messis” de la vida i deixem a les fosques qualsevol altre nivell de joc que quedi sota la categoria de crac. Massa sovint es veuen al final dels partits bons jugadors que consideren que no han estat a l’altura plorant com si els haguessin robat la Nintendo i pares hiperventilats escridassant els nens com si s’estiguessin jugant la final de la Champions.
El tutor de joc hauria de fer honor al seu títol i, a més d’aplicar el reglament, caldria que estigués atent als excessos dins i fora del camp, contribuint a conscienciar en el valor de l’esport més enllà dels resultats, reforçant les pràctiques positives i tallant d’arrel qualsevol jugada antiesportiva, a més de parar els peus als espectadors que, en lloc d’animar els jugadors, els critiquen o els insulten, com va passar fa poc en un partit d’infantils a Sant Andreu, quan un home ja peludet de 49 anys va cridar “mono” a un jugador negre de 12 anys.
Per la seva banda, l’entrenador o tutor esportiu hauria de combinar disciplina amb comprensió, fomentant especialment el joc en equip, fent que la pilota rodi entre les cames de tots els jugadors, i no ideant alineacions resultadistes i sistemes de joc al servei dels golejadors. La figura del preparador, per tot el que representa de cara als xavals, que són enormement suggestionables, pot esdevenir un magnífic model formant-los en tots els sentits: estratègia, tàctica i picardia, però també companyonia, empatia i fair play.
Possiblement, un dels problemes que hi ha amb alguns entrenadors de futbol infantil és que són persones molt joves que, per sort, han superat les proclames dels místers d’abans –“que no passi la pilota, però, si passa, que no passi el jugador”–, però, per contra, els falta caràcter i experiència. Tenen molta tècnica, però poca psicologia a l’hora d’identificar i corregir conductes discriminatòries o diferenciar entre passió i obsessió pel joc. I, al camp, en lloc d’esperonar l’equip i protestar les errades dels àrbitres, es passen el partit amb les mans a la butxaca, mirant de reüll el mòbil i xiuxiuejant com C. Tangana al jugador que els queda més a prop.
Sort dels pares motivats que graven les jugades i utilitzen el mòbil com a VAR. Perquè els pares som polivalents –com les tovalloletes humides– i, al futbol, fem alhora de representants, patrocinadors, coachs, conductors, massatgistes, jutges de línia i hooligans. I, fins i tot, n’hi ha que actuen com a influencers als grups de WhatsApp, fent punts per si el Gerard Piqué es treu de la màniga una Kings League Junior.
