Després d’un estiu boig, en què el Barça ha anat a la deriva en matèria de fitxatges, l’arrencada oficial de l’etapa de Valverde ha deixat sensacions força positives. L’aspecte futbolístic, que al final és el més important, no sembla haver-se contagiat del desànim imperant entre la massa social barcelonista. La manera com es va produir la sortida de Neymar del club, les nefastes gestions posteriors de la secretaria tècnica a l’hora de fitxar, i sobretot i en gran mesura les esperpèntiques justificacions a nivell institucional sobre com s’ha renovat l’equip, conformaven una combinació de factors que no feia presagiar un bon inici de temporada. A més, l’equip va deixar molts dubtes en l’estrena oficial del curs, perdent clarament (més en el marcador que no pas en el joc) contra el Madrid a la Supercopa d’Espanya. Però vet aquí que en els partits següents hem anat percebent una millora progressiva en el joc, i sobretot en les prestacions competitives dels homes entrenats pel Txingurri.
Movent alguna peça i canviant alguns conceptes respecte a l’any passat, el tècnic extremeny està trobant una harmonia necessària per a tranquil·litzar l’ambient. Valverde ha omplert el forat estratègic que va deixar la marxa de Neymar ajuntant més totes les línies. Sembla senzill, però la circumstància de no haver pogut portar un recanvi natural per al brasiler obligava a replantejar el sistema. Ara es carrega molt més l’atac per la banda dreta, ja sigui amb Deulofeu o Dembelé, i l’esquerra queda a disposició de les arribades d’un fins ara immens Alba. L’alta pressió de tot el conjunt facilita aquest nou dibuix. El portuguès Semedo està demostrant que pot tapar perfectament el lateral dret, i gràcies a un desplegament brutal allibera Rakitic (que ara se sent més lliure, sense haver de cobrir les pujades que abans feien Alves o Sergi Roberto). Ter Stegen, finíssim fins ara; i Umtiti, cada cop més mereixedor de ser la parella de Piqué a l’eix defensiu. El mig del camp titular el segueixen completant Iniesta i Busquets. El manxec ho ha jugat tot fins al moment, cosa que agraeix el seu joc després que en la temporada passada no tingués massa continuïtat, i d’aquesta manera explota la seva principal virtut: marcar el ritme dels partits. Busquets també es beneficia de la intensitat coral, ara no ha de córrer tant i així pot dur a terme les seves funcions de corrector amb més energia. I com sempre Messi és qui ho monopolitza tot. L’argentí torna a entrar pel centre de l’atac, tot i que ell té llicència per a entrar per on vulgui. Potser qui pot acusar aquest fet és Suárez. L’uruguaià, igual de sacrificat que sempre, a vegades ha de deixar pas a les internades de Messi, i no està aportant els registres golejadors als quals ens té acostumats. Però segur que ho farà si el joc associatiu continua generant tantes situacions de superioritat.
És d’esperar que en la propera marató de partits a la Lliga, contra equips relativament assequibles, Valverde miri a la banqueta i faci rotacions pensant en la dosificació de forces. La clau estarà en la manera de gestionar-ho, ja que l’any passat es va demostrar que fer entrar molts jugadors no habituals en un mateix onze pot ser contraproduent. Com que encara no el coneixem, és una incògnita saber què farà, però amb quatre partits ha aconseguit guanyar-se el respecte de l’opinió pública, i ningú fa travesses interessades amb la intenció de desestabilitzar. Això ja és molt després d’un estiu en què la directiva s’ha retratat.
